Els estranys

En la concepció de la novel·la moderna, el que pareixia imprescindible, ací semblaria secundari: l’argument i el personatge principal. Però em temo que el novel·lista s’erra. Potser l’error és creure que es tracta d’una novel·la històrica. De debò és una novel·la que ens parla d’una topada entre dos mons mentals: el xoc entre la mentalitat racional, il·lustrada, prussiana i el fons barroc i atàvic, dionisíac català, tal com apunta Toni Sala en la seua ressenya. En efecte, en Els estranys, darrera novel·la de Raül Garrigasait, professor de filosofia i traductor de l’alemany, hi ha dues grans capes de lectura molt evidents, soldades d’una manera irregular. La primera enfoca el passat mític de les primeres guerres carlines a la ciutat de Solsona (la situa cap al 1837). Guerres oxidades pel ferro del record, evocades amb anhel de comprensió històrica profunda, i és aquí on l’escriptor pica més pedra i cava més fondo. La seva mirada és més intel·lectual que narrativa. L’altra aboca l’ull cap al granit del present, en què el narrador, presentat sense gaires filtres, i l’editor són personatges esbossats, molt vívids, a vegades enllestits d’un cop de ploma amb una carta (la crisi financera del 2008: Joan, l’editor que li encomana una traducció de l’alemany, havent perdut la feina, ha de cancel·lar-la).

El passat carlí se’n ressent, de la manca d’un personatge profund i poderós, car el tal Wielemann, prussià desconcertat en un món barroc, és un personatge mig somnolent, atònit, sens gaire grapa ni mordent. Una mena d’estrany en un país curiós anomenat Catalunya, en què els fets no lliguen amb els seus conceptes prefixats; la part del present, que per al meu gust és la més interessant, només queda esbossada i, a vegades, és més clarivident (però també especulativa) que la mirada projectada sobre el susdit passat carlí.

El tal Rudolf Wielemann, prussià absent i somnolent, és una mena de fantasma que pul·lula per un món social que s’entreveu amb pampallugues: ara sí, ara no.

Els estranys és un roman de llums solars i de tenebrors nocturnes. Al meu entendre, no acaba de reeixir com a gran novel·la que s’insinua, per bé que presenta fets curiosos, com ara mostrar la retòrica carlina o evidenciar el fons social i polític del segle XIX. Qui sap si no parla de nosaltres. Ara, com a novel·la, li falta alguna cosa: la passió desbocada de fabular.