Montse Alcoverro

La Marisé d’El cor de la ciutat la va convertir en un rostre popular a Catalunya i ara ha fet el salt a Madrid amb Acacias 38, on interpreta la malvada Úrsula. Com es conviu amb la fama?

Fantàsticament bé. La gent se t’apropa molt educadament i et mostra molt d’afecte. I fins i tot els que potser són més agressius entens que és per l’emoció del moment. Quan fas una sèrie diària entres a la sala d’estar de les cases i passes a formar part de la intimitat dels espectadors. Ells senten que et coneixen de tota la vida. De totes maneres, jo he tingut la sort que aquesta fama, si se’n pot dir així, m’ha arribat després de molts anys de carrera, quan ja tens els peus ben clavats al terra. Per això ara l’’únic que puc dir és “gràcies”. M’estimo la gent que s’estima la feina que faig.

Una feina que va més enllà de la tele.

Vaig per la tercera companyia de teatre! També he tingut una productora de cinema: poques coses em fan por després d’aixecar cap i arruïnar-me unes quantes vegades. Sóc molt entusiasta, molt inquieta i m’agrada molt la meua feina: m’hi deixo la pell. No sé estar-me aturada esperant que soni el telèfon. Quan no he tingut feina me l’he generat jo mateixa. Però no faig teatre només per una qüestió estrictament laboral, sinó perquè hi ha textos que he tingut la necessitat de posar-los en escena. Sóc una dona i una actriu compromesa políticament. Hi ha temes que em remouen i sento la necessitat de portar-los a escena.

I com s’alternen aquests dos mons?

Fer una sèrie diària et dóna estabilitat econòmica. Hi ha gent que aprofita per comprar-se un pis, canviar- se de cotxe o anar-se’n de viatge a Honolulú. Jo em vaig muntar una companyia de teatre. I fem obres entre rodatges.

Parla cinc llengües, el que li ha permès treballar a mig món.

És una de les grans sorts que he tingut. He treballat al Nepal, la Xina, Àfrica, tot Europa, Estats Units... He rodat al Tibet a 5.000 metres d’alçada; al Senegal a 140 km de Dakar... i també als estudis d’Universal Pictures, a Hollywood. Poder treballar a fora t’obre molt, et fa créixer. Parlo francès, alemany i anglès, a banda de català i castellà.

S’ha plantejat de marxar en aquest context de crisi?

És el que havia fet sempre. Perquè no és la primera crisi que patim, però sí la més global. Després del 92, per exemple, ens moríem de gana. Però com que a Barcelona no posava el plat a taula, me’n vaig anar a treballar a Alemanya, França, Suïssa... Ara, o te’n vas a la lluna o no menges prunes! La crisi està molt durament instal·lada. I costarà molt de tornar a aixecar un teixit d’estructura laboral que ens permeti viure de la nostra feina. La cultura ha patit molt. No es va saber veure que, juntament amb la sanitat i l’ensenyament, havia de ser una prioritat de país. Són els tres puntals per fer que una societat avanci.

Però de feina, ara, no li’n falta.

Fa gairebé dos anys que interpreto Úrsula, una barreja de Mrs Danvers, de Rebecca; la lloba de Bette Davis i la Bernarda Alba de Lorca. És un personatge molt victorià, de contenció absoluta. És un treball d’estar moltes hores a casa davant del mirall, pura construcció. Una dolenta amb molts matisos.