90 anys, 90 llibres

A la pel·lícula Jackie, una incommensurable Natalie Portman encarna la vídua del president Kennedy en els dies posteriors al magnicidi a Dallas del 22 de novembre del 1963. En un flashback cap a la meitat del metratge, s’evoca l’ambient cosmopolita i cultural a la Casa Blanca de l’època per mitjà d’unes imatges del concert que hi va fer Pau Casals el 13 de novembre del 1961, en què es veu el violoncel·lista del Vendrell interpretant El cant dels ocells, una peça tradicional que apareix en català als títols de crèdit finals (em vaig haver de quedar cinc minuts sol a la sala del cine, llegint les lletres menudes a la pantalla, per poder comprovar-ho).

El cant dels ocells deu ser la melodia més posada als funerals en el nostre país. Escolto Josep Maria Espinàs, entrevistat per Albert Om a RAC1, amb motiu del norantè aniversari de l’escriptor barceloní, confessant que la cançó que voldria que sonés en el seu comiat és Clopin-clopant, un èxit d’Yves Montand del 1947: “Et je me’n vais clopin-clopant / en promenant mon coeur d’enfant, / comme s’envole unes hirondelle...”; més o menys: “I jo me’n vaig ranquejant, tot passejant el meu cor d’infant, com s’envola una oreneta”.

Després de nombrosos viatges a peu recollits en llibres, Josep Maria Espinàs ni camina clopin-clopant ni ranqueja a l’escriure, sinó que demostra posseir encara unes cames lleugeres i un cap ben clar. Segueix enviant cada dia el seu article a El Periódico, que s’acumula als més de 12.000 publicats al llarg d’una trajectòria literària molt fecunda, amb un balanç editorial igualment esbalaïdor: 90 títols. Tants com anys viscuts fins ara. I ja en té un parell més a punt.

Per cert, l’autor d’Inventari de jubilacions (que mai no s’ha jubilat) també cantava, de jove, i per bé que la seva aportació musical més coneguda és la lletra del Cant del Barça (que no pocs culers es programen per a la cerimònia del seu darrer adéu), al seu dia va treure algun disc a l’estil dels chansonniers francesos de moda en aquell temps, no tant en el seu cas Montand com Brassens, de qui va fer un LP sencer de versions en la nostra llengua, entre les quals la tendra Le parapluie, en què un pobre home s’encaterina de la noia a qui ha acollit sota el seu paraigua uns minuts. Una situació que em fa pensar en un demolidor haiku clàssic japonès d’un tal Keisanjin: “Dos en un paraigua / el més enamorat / es mulla”.