PENSAMENT
Incerta glòria
La Guerra Civil espanyola ha acabat sent un espai mític en què tots els creadors, periodistes, novel·listes i directors de cinema hi deixaran la seua empremta. És un vesper d’històries tan immens que tothom hi cerca la seua Incerta glòria. L’adaptació d’Incerta Glòria d’Agustí Villaronga és la fagocitació personal del roman de Joan Sales que el director mallorquí ha volgut filmar més d’acord amb el seu temperament artístic que no pas d’acord amb les servituds, sobretot ideològiques, de l’obra de Joan Sales.
Per tant, em sembla que hem d’entendre l’obra no exactament com una adaptació fidel i servil al novel·lista sinó com una tria estilística particular; fins i tot com una tria de personatges per part del director de Pa negre. En definitiva, és un debat entre dos grans creadors: un més tossudament solitari, l’altre reclamant la llibertat de l’artista, si ho volen dir així.
A la pel·lícula, l’espai de la guerra ja és un espai mític: els anys traspassats, la distància ideològica, la distància material i la distància física –el front d’Aragó, terra de frontera, semblant a la joventut, frontera igualment de l’edat adulta– ho permeten.
La mitificació es pot observar de moltes maneres: en els espais, vistos estèticament –el castell de la Carlana o el convent–; el front, vist com un espai d’inactivitat, i doncs, de relació sentimental i vital, i no pas militarment.
Ara, en especial, és en la mitificació de la Carlana, un dels grans personatges secundaris de la novel·la que Villaronga ha enfocat amb més atenció. L’ha situat en una posició central, l’ha ampliat i l’ha seguit en el temps.
És una decisió arriscada perquè permet comprendre d’una manera més matisada els personatges que Sales va situar com a centrals: tant el Soleràs, que en el film és copsat a llambregades, com el mateix alferes Sales, que es va apagant al llarg de la pel·lícula.
A vegades, sorprèn que la novel·la de Sales acabi convertint-se en un litigi matrimonial entre els joves protagonistes, en què destaca la Nuri, com una dona casada de poc, molt convincent.
Joan Sales va convertir Incerta Glòria en la seua sola novel·la. Un gran edifici lingüístic que no admet una sola i única interpretació, però que, a vegades, sembla més aviat una mena de sublimació literària d’una derrota militar. I potser també d’una derrota generacional, amb les amargors que tal cosa provoca.
Agustí Villaronga no ha volgut entrar en aquesta selva feréstega ni tampoc ha volgut entrar en la febre epistolar que el llibre suggereix ni, encara menys, en els debats ideològics que el llibre apunta. Ni tampoc en les il·lusions perdudes (ideològiques) dels joves barcelonins. El gran assumpte del film ha estat aquesta Carlana que Núria Prims ha encarnat feliçment amb celebrada unanimitat. Potser Villalonga ens recorda que les novel·les no es creen amb idees o cartes sinó amb personatges. I en efecte, la Carlana n’és un de gran.