L'hostalera

Assegut a la butaca de la Llotja penses que en certes comèdies de Carlo Goldoni, venecià del mil-set-cents, imitador de les comèdies de Molière, sovint tens la impressió fonda que se’t perden moltes coses importants: la vivacitat, el ritme, els matisos d’un llenguatge col·loquial; la fortalesa d’una sociabilitat i, en especial, l’exuberància d’una dona que omple ella sola tota l’escena: sobre les seues cuixes i els seus mots hi gravita tot.

L’hostalera – La locandiera, en italià– és un clàssic del repertori que a la companyia la Perla 29, dirigida per Pau Carrió, li ha plagut recuperar, amb bon criteri. La protagonista (Laura Aubert) s’assembla prou a tot un caràcter: un personatge que naix de l’observació del natural i acaba sent quasi un tipus a la manera de Molière. Ara podríem definir-la com un exemple d’intel·ligència social.

Una part essencial de la potència de la comèdia descansa sobre la feliç exuberància de Mirandolina, exuberància verbal i exuberància física. Dona jove, fadrina, que porta una pensió amb una força tel·lúrica.

Mirandolina, doncs, és l’imant de totes les mirades, la força motriu de la comèdia, la dona que somou les convencions del rol femení. La que domina l’home (David Verdaguer). També la dona lliure: no depèn pas d’un altre home. Regenta les formes del desig amb precisió. I un puntet de frivolitat.

Els personatges masculins em semblen més aviat tipus plans: el desenganyat, el noble arruïnat, el burgès amb les butxaques plenes que ho vol pagar tot... La seua actuació i comicitat depenen dels raïls coneguts del seu caràcter: són previsibles, plans. Mouen el somriure del públic que en reconeix els vicis.

La mateixa comèdia subratlla els comportaments estereotipats: els del noble garrepa, ben representat, repartint gotetes de l’elixir del vi de Xerès són estímuls per a l’expansió sentimental del riure; el del burgès, embriac, amb magnífiques exageracions que busquen la hilaritat.

La comèdia de Goldoni s’assenta sobre els principis bàsics de la tradició: Mirandolina esposarà el galant menys seductor, el que li va recomanar son pare. L’amor i el desig són un joc innocent: l’important és la locanda –la pensió– perquè permetrà a Mirandolina de viure honestament i lliure.

La part més fosca és l’engany que Mirandolina perpetra amb el misogin seductor, de gran pilositats en forma de bigoti. (Un misogin que acaba sent paròdia d’ell mateix, abocat a l’engany).

El desenllaç d’aquesta comèdia sembla un truc de l’autor per resoldre un joc que té en l’humor el gran lubrificant. No hi ha pas sorpreses. No podria haver-ne. L’espectador torna a casa satisfet: la tarda de diumenge ha estat feliçment lleugera i trivial. La cuixa de Mirandolina en el moment d’obrir l’ampolla de vi negre fulgura en la imaginació, com un núvol quiet.