Reflexions analògiques

Hi ha campanyes institucionals que són impossibles d’avaluar en termes d’impacte real entre la població: quants ciutadans van decidir que potser valia la pena llegir un llibre després de cadascuna de les campanyes que s’han fet per fomentar-la? Una de les més boniques –la seua eficàcia ja hem quedat que l’obviaríem– és aquella que repassava tot allò que llegim cada dia sense adonar-nos-en. Etiquetes de productes, cartells, tiquets de la compra o anuncis publicitaris... Ens parlaven de la voluntat, de la intenció, dels efectes que pot tenir en nosaltres si un dia ens decidim a fer l’exercici assumint totes les conseqüències. Jaume Pujol, aficionat des de sempre a la fotografia, pensa en aquests termes quan considera la seua proposta: “quan caminem per la ciutat on vivim, els carrers que coneixem i que trepitgem cada dia, acostumem a veure sense mirar, a passar sense fixar-nos sincerament en allò que ens envolta”. No estem de vacances, sovint anem per feina i, de tant conegut que ens és el paisatge, ja el trepitgem d’esma. Amb una càmera a les mans i ganes d’explicar coses l’entorn canvia i allò que sempre ens passa per alt es converteix en un paisatge nou. “Des de sempre que m’han atret els aparadors, el joc de reflexos i de llums fa que el paisatge canviï cada dia, fins i tot que sigui diferent en cada moment segons la llum del sol i la il·luminació interior; aquella cantonada que aparentment sempre és igual esdevé un món ple de matisos efímers”.

Amb les càmeres analògiques aquesta mirada es torna més pausada, més reflexiva. “Amb una càmera digital pots tornar a casa amb més de cinc-centes fotos, i aleshores és pràcticament impossible analitzar-les totes correctament; quan treballes amb rodets de dotze vas més en compte perquè cada foto té un preu i l’has de pensar molt més, cada clic té un motiu que el justifica”. Amb el radar posat als aparadors, Pujol hi busca “aquesta mescla de realitats que construeixen un món nou en el qual, pel joc d’ombres i miralls, les persones s’hi representen d’una manera inquietant i fragmentada”. En contraposició a aquest món tenyit de surrealisme, Pujol va buscar uns retrats directes, uns primers plans nets, senzills i nets d’artificis. “Quan surto al carrer amb la càmera i trobo algú que em desperta interès li demano si el puc retratar; no hi ha un motiu concret, no hi ha un patró més enllà de trobar gent que senzillament em transmet alguna cosa”. Una exposició que ens acosta a la nostra pròpia realitat més quotidiana, el nostre paisatge urbà. Els carrers que trepitgem cada dia i els nostres veïns, una mirada reflexiva que ens convida a jugar com ell i canviar la nostra mirada. No n’hi ha prou a veure el que ens envolta, Pujol ens suggereix prendre consciència i ser més observadors, canviar el ritme frenètic que ens domina el dia a dia i tornar a una dimensió més humana. Mirar i, si podem, reflexionar.

REFLEXIONS Jaume Pujol. Fotografia. Sala Gòtica de l'IEI. Fins al 30 d'abril.