Besos d'aigua

Els darrers poemaris de Josep Borrell poden ser llegits en certa forma com a guies per transitar entremig dels esculls de les successives crisis de l’edat madura de l’home: dels quaranta, dels cinquanta, dels seixanta... Igual que els anteriors, aquest que acaba d’editar Pagès amb el títol d’Aigua, ànima esdevé una eina útil per tractar –només tractar, tampoc no cal fer-se il·lusions al respecte– d’entendre el món i entendre la vida, d’entendre’ns a nosaltres mateixos enfront del món i la vida (i de les dones, el gran enigma), fins al punt que aquest volum no desentonaria, i això ho sostinc ara com un elogi, en la secció cada cop més nodrida de manuals d’autoajuda de qualsevol llibreria. Perquè, al cap i a la fi, aquesta és una de les funcions essencials de la poesia: ajuda, comprensió, consol, refugi, davant de tantes adversitats com ens depara el pas fugaç per una vall de moltes llàgrimes i alguna rialla. La comprensió, en concret, malauradament impossible, o qui sap si feliçment impossible, d’uns sentiments íntims propis o dels éssers que ens envolten, tan inaprehensibles que tan sols es poden mig expressar per mitjà de versos i notes musicals.

Tal com subratlla Eduard Batlle en un pròleg esplèndid, el lector commogut d’aquest recull “constata com el desori i la incertesa esdevenen a partir de certa edat el medi habitual on sobreviure”. Aquesta és la paraula: sobreviure. I és que, en efecte, arriba un punt en què comencem a ser supervivents de la nostra pròpia biografia.

Com bé fa notar el mateix prologuista, s’escau llegir Aigua, ànima com un riu vital, a la manera de les cèlebres coples fluvials de Jorge Manrique. Les imatges i metàfores aquàtiques hi sovintegen, així com els escenaris reals de la plana urgellenca natal de l’autor vinculats amb el líquid element: canals, séquies, basses, aiguamolls, l’estany d’Ivars, amb les corresponents flora i fauna. En una primera part, es recrea amb nostàlgia una infantesa mitificada –la “mel de la innocència”–, rememorant experiències iniciàtiques que han deixat una petjada inesborrable, com aquells imaginaris besos d’aigua a “la noia que anava a buscar la llet”, objecte del primer enamorament del poeta. A la segona, el trànsit no exempt de decepcions a la maduresa, quan arriba l’hora de fer balanç i començar a mirar de cara l’horitzó ineluctable de “la morta mar dels vells silencis”.