Repeticions

Un de tants assumptes que afecten la lectura de poemes i novel·les (i tantes altres coses: també fer l’amor, escriure novel·les o masturbar-se) és la repetició. Els homes tendim a la repetició. Viure és repetir i repetir-se és viure: repetim accions, repetim patrons de conducta, repetim articles. Repetim paraules, repetim oracions, repetim arguments; repetim mentides de les quals no som conscients. O sí.

Ens repetim. Al fons de la piscina, el tarquim s’amuntega densament. Han passat vuitanta anys de la Guerra Civil; el tarquim encara hi és.

Amb El monarca de las sombras, Javier Cercas ha repetit, grosso modo, el model de novel·la que va escriure fa quinze anys amb tant d’encert a Soldados de Salamina. La repetició afecta el tema –la Guerra Civil– i l’enfocament, que, per entendre’s, en direm pur realisme d’arrel amarga periodística. Periodisme novel·lesc. Novel·la periodística.

Hi ha dos elements que, potser, són una mica diferents: el novel·lista afirma de si mateix que no pot fantasiejar i, doncs, fa afirmació de veritat i no pas d’imaginació o fantasia. Per aquesta afirmació constant i segura en moments decisius, la novel·la és dins del gènere segur i veraç de l’assaig, no pas del periodisme, que no afirma mai la veritat, sinó l’opinió, voluble, fal·laç, sovint altaveu del poder local o estatal.

La segona cosa observable és que el novel·lista és distint del personatge anomenat Javier Cercas que pot conversar amb el director de cinema anomenat Trueba, que és un altre personatge, separat i sagaç.

També és un personatge Manuel Mena, que és al mateix nivell que l’Aquil·les de la Ilíada, personatge recordat per totes les ànimes impressionables i sensibles que saben que hagué de triar entre una feliç memòria immortal, però una vida molt curta i heroica, i una vida llarga, assossegada, plena de fills, però, després de la mort, d’un oblit complet, definitiu, insondable.

Finalment, cal anotar que un altre personatge nou també és la mare de Javier Cercas, amb qui pareix que el novel·lista conversa a través de la novel·la perquè no li escrigui el destí. Conversa important que el converteix en afortunat: som molts els que no podem conversar amb la nostra mare.

El que el novel·lista sembla dir-nos és que Manuel Mena tingué una vida curta, un oblit etern i una paga curta. Manuel Mena és, doncs, un Aquil·les que viu vagant en un infern d’ombres. Aquest és el gran personatge intuït que el novel·lista no pot fantasiejar perquè no li és llegut. No s’ho pot permetre.

El novel·lista ha escrit una altra formidable novel·la sobre el mateix. La gran qualitat de la novel·la és la seua capacitat de posar les comes en els llocs escaients. Com posa les comes el novel·lista Javier Cercas! És un mestre singular de la coma. Amb una coma, et pot mostrar un vell casal de Bot; amb una coma, et pot agullonar el cor.