Vent de tardor

Comentant aquí diumenge passat la versió cinematogràfica d’ Incerta glòria, gosava transcriure algunes notes de lectura extretes en el seu moment de la novel·la de Joan Sales en què s’inspira, que aprofito per tornar-los a recomanar (la pel·lícula i també el llibre). En concret, reproduïa un fragment d’una carta de la Trini a Juli Soleràs en què la dona del Lluís de Brocà, víctima d’una fase de malenconia a causa del context bèl·lic i del sentiment d’abandó per part del seu home, abduït pels encants aràcnids de la Carlana, aquella dona aranya, en paraules del mateix Soleràs, glossava els efectes sedants de la tristesa, comparables als provocats per una pluja primaveral. Justament en una altra carta al seu amic, la noia afirma que el Lluís “se sentirà desgraciat fins que descobreixi que el millor de la vida és aquella tassa de marialluïsa que es pren al costat de la llar encesa en companyia de la persona estimada mentre al jardí les fulles mortes s’arremolinen amb el vent de la tardor”. Ai, quanta raó que té, la llàstima és que sovint ens n’adonem a misses dites, quan la tardor de la vida ha donat ja pas a l’hivern i no queda gaire temps per rectificar i poder gaudir de l’aplicació de les lliçons de l’edat madura, entenent en la prescripció d’infusions de marialluïsa un simple exemple de caire metafòric: poden ser igualment de te verd o camamilla.

Fins a cert punt, podríem arribar a considerar Incerta glòria, un text trufat de profundes reflexions sobre la vida, la mort, la religió, els ideals o la guerra, com un volum d’autoajuda, ara tan de moda. En aquest sentit, en tinc apuntades un parell de frases que em semblen dignes de ser tingudes en compte per conduir-nos al llarg del nostre pas per aquesta vall lacrimògena que sovint sembla tan àrida com els paisatges aragonesos on transcorre la major part de la trama llibresca i fílmica referides. La primera, que en certa forma contradiu això que acabo d’escriure: “Que el món sigui tan bonic i nosaltres ens hi tombem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns...”. I la segona, expressada per Cruells, personatge literari que no apareix a la pel·lícula i que hauria merescut sortir-hi ni que només fos per aquesta sentència en què darrerament penso sovint, per animar-me: “Feliç qui se sent fracassat! El sentiment del nostre fracàs és el començ de l’únic èxit possible”.