Amistat

Llegim perquè esperem que els autors ens espongin l’ànima massa resseca i tibada. Llegim perquè seguim els autors en el curs dels anys i en sabem alguna intimitat intel·lectual. Llegim perquè amb la realitat no basta. Llegim perquè la moral dels diners no ens satisfà. Llegim perquè sabem que l’amor als llibres, malgrat que ens desbaraten l’ordre precari de la casa, ens salva i ens fa més feliços. El darrer llibre de la periodista nascuda a Saidí, l’escriptora Mercè Ibarz, és un bell volum llegidor, amb la frescor salada de la lectura instructiva, calmada, de voluntat clàssica de saber i instruir amb esperit lliure i democràtic sobre l’art i la vida, d’aquells que et ve de gust de mantenir molt de temps als prestatges de l’estudi per retornar-hi, si calgués. Que no es perdi! Pel meu gust, limitat i imperfecte, hi conté un dels assaigs més bonics i intuïtius sobre l’obra literària de Mercè Rodoreda en què sosté, amb l’esperit de l’artista més que de la professora, que fou l’exili i la pintura allò que estimulà Rodoreda a canviar el seu estil.

L’amic de la finca roja és un llibre modern sobre certs aspectes de l’art del segle XX –pintura, cine, novel·la, poesia– en què la vida de la periodista i l’art estan íntimament cosits amb uns apunts o pinzellades de la vida privada de l’escriptora, molt subtils, que resulten estímuls tant interessants com el que s’hi relata o explica de l’obra de la Rodoreda o de Buñuel. Hi endevinem un reflex de la intrahistòria de l’assagista. L’observadora hi és un personatge actiu.

A mi, lector que per instint desconfia de les novel·les, m’ha semblat un volum més entenedor, variat i amable que no pas Vine com estàs, del 2013, que em resultava més críptica, amb els elements referencials esfumats. Inaferrables. Revessos.

El volum em sembla que cal entendre’l com un bell homenatge a l’amistat i la intel·ligència, el goig de viure, i la sensibilitat de L'amic de la finca roja, el senyor Carlos Pérez, el que fou l’esperit de l’ IVAM de València, un dels primers grans museus del postfranquisme. Només cal llegir el primer capítol per capir que és un amorós homenatge a aquest home que coneixia tots els detalls de l’art del segle XX.

Escrit des de l’amistat, que és una de les passions més nobles de l’ésser humà, el llibre no desmereix gens al llarg dels capítols de factura heteròclita i, si voleu dir-ho així, miscel·lània. La forma? L’assaig franc, personal –s’hi endevina un llarg i constant treball de recerca, d’arrel periodística en el sentit dels antics reportatges dels dominicals, i el treball d’investigació–, la tesi doctoral, que ha crescut frondosament en la direcció de l’assaig intuïtiu, sentit, curiós, batxiller; papers de crítica literària sobre Incerta glòria; la nota erudita sobre una pintora no gaire coneguda: Ángeles Santos; relacions com ara Papasseit-Torres-Duchamp; és un volum perfectament recomanable per a les llargues nits d’estiu.