Vall-de-roures

Hi ha poblacions que t’atreuen, sense tenir-ne cap referència prèvia, només per l’eufonia o la capacitat evocadora del seu topònim. Em va passar amb Vall-de-roures la primera vegada que vaig veure’n escrit el nom en un mapa dels Països Catalans, fins al punt que no em vaig poder estar de visitar-la tan aviat com em va ser possible. D’això fa ja molts anys, com a mínim trenta-cinc. Tota una descoberta. Hi vaig tornar sovint, perquè queia prop de Flix, on aleshores treballava i vivia. Després, van passar tres dècades sense posar-hi els peus, si bé sempre la vaig tenir present. Fa poc que hi he tornat, aprofitant una festa local d’entre setmana. Tampoc no és tan lluny de Lleida, una hora i mitja per carreteres decents, més a la vora que no pas Sort, la Seu o el Pont de Suert, per bé que d’entrada sembli tan distant com la fi del món, potser perquè forma part d’un altre món. Mental, si més no.

Vall-de-roures és la capital de la Matarranya, la comarca més meridional de la Franja de Ponent, ja a la província de Terol. Un paisatge sobri, recòndit, solitari i secret. Fascinant. Fa l’efecte com si el temps s’hi hagués aturat o com a mínim alentit. He trobat la vila si fa no fa com la recordava, potser més endreçada i polida. El tipisme dels carrers costeruts, el silenci dels camps de secà i dels turons boscosos que l’envolten, el preciós conjunt monumental: un pont de pedra medieval, una casa consistorial renaixentista, l’església i el castell gòtics al capdamunt. Però no hi anava tan sols a fer el turista o a conrear la nostàlgia. Volia conèixer la llibreria Serret, de què n’havia sentit tants elogis. I el seu propietari, Octavi Serret, dinamitzador cultural i resistent de la llengua, un heroi sovint incomprès pels seus propis veïns. L’establiment és ple de llibres en català, sobretot autors de la Franja. Me n’emporto mitja dotzena –un petit esforç econòmic, mig per interès, mig per solidaritat–, entre els quals un volum de poesia de Desideri Lombarte (1937-1989), personatge essencial en el panorama literari i lingüístic de l’Aragó catalanòfon. Hi llegeixo un poema de 1984 titulat Som gent del Matarranya, de to descriptiu i elegíac, que acaba amb una reivindicació sense complexos de l’idioma d’aquells confins: “Que no parlem castellà. / I que no xapurregem, / que parlar, parlem ben clar, / i que mos entenen bé / catalans i valencians”.