Lectures al claustre

Abans que no comencin el treballs a la coberta del claustre de la Seu Vella, previstos per aquest estiu vinent i que comportaran durant bastants mesos la limitació de l’accés a aquell recinte, sens dubte l’espai patrimonial més atractiu de la ciutat, val la pena pujar qualsevol dimecres havent dinat fins a la catedral antiga de Lleida a beneficiar-se de la suggestiva proposta presentada fa ja més d’un any com a Tarda dels lectors, per la qual tots els que aquell dia hi acudeixin entre les 15 hores i les 19.30 portant un llibre, amb la intenció de degustar-lo justament en algun racó del claustre, hi tindran l’entrada gratuïta. El problema, però, o en tot cas una contradicció que es pot donar, rau en el fet que la contemplació de les moltes meravelles artístiques o paisatgístiques distregui els visitants de la lectura, ja que tant les filigranes d’arcuacions i capitells com les vistes panoràmiques a través dels finestrals de la galeria oberta constitueixen també veritables pàgines d’art o de geografia, segons cap a quin costat es miri.

D’altra banda, convé plantejar-se quina mena d’obres literàries s’avenen més amb aquell singular escenari. Un recull de poemes lírics? Un assaig de filosofia tomista? Una novel·la històrica medieval? Gosaria respondre que, posats a triar, potser millor algun text que hi faci referència. Estic pensant, per exemple, i segur que es deu poder adquirir a la mateixa recepció, en la Petita història de la Seu Vella de Lleida, escrita per Núria Piqué, una de les guies oficials del monument, amb acolorits dibuixos de Pilarín Bayés (Editorial Mediterrània, 2015). Aquesta bonica i amena publicació de caire divulgatiu està pensada en principi per a la canalla però agrada també als adults. Pel que fa a la literatura de ficció ambientada en aquell claustre, una de les poques mostres que en conec és un conte titulat Pere de Coma que –disculpin l’autobombo- vaig incloure al volum Com és que el cel no cau? (Proa, 2004), tractant de recrear els ensonyaments romàntics d’una dona solitària que feia de guia turística del temple. Deu ser l’única protagonista femenina en algun dels meus relats i em va causar una satisfacció especial que tot just l’esmentada Núria Piqué em preguntés, després d’haver-lo llegit, com m’ho havia fet per arribar a conèixer tan a fons les seves sensacions més íntimes quan deambula entremig d’aquells gòtics carreus.