Tipografies identitàries

Els tipus de lletra que utilitzem –tipografies o fonts– diuen molt més del que ens pensem: creen identitat i transmeten una idea, fins i tot encara que no en siguem conscients. Pau Llop i Esteve Padilla van crear l’estudi 131.gd de disseny gràfic i amb la doble seu a Lleida i Barcelona posen l’accent en les tipografies a l’hora de treballar els projectes dels seus clients. “Una carta pot contenir exactament el mateix missatge, però aquest ens arribarà diferent si està escrit en lletra Times o en Comic Sans”, raona Llop, la meitat ponentina de l’equip.

Mentre que alguns estudis aposten pels logotips o la fotografia com a punt identitari del seu treball, ells aposten per donar molta importància als tipus de lletra que fan servir. “Busquem dissenys atemporals, capaços de sobreposar-se a les modes per transmetre un concepte, la idea que vol comunicar el client.” Conscients que la seua feina és un procés creatiu que ha de resoldre les necessitats de qui els contracta, Padilla coincideix que “personalitzar les lletres d’un projecte genera identitat i la nostra feina és arribar a l’essència i demostrar que la proposta funciona, que no és una mera qüestió estètica”.

Durant tot aquest any han estat fent una residència tipogràfica al Centre d’Art Contemporani de la Panera de Lleida, “per a cada exposició o taller que organitzen els fem una lletra especial, un material que també quedarà recollit al fons del museu. El que realment fa bo un projecte gràfic és la seua resistència al pas del temps, per això “fugim de les corrents actuals i apostem per crear unes tipografies amb una forta personalitat”. Les coses no són perquè sí i ho veiem a través de quatre exemples.

MORENETA La Moreneta és una cervesa artesana catalanobelga de la marca Barna-Brew, amb seu a la capital comtal. Per a les etiquetes van buscar un model de tipografia gòtica inspirada en les escriptures manuals dels convents medievals. Abans de l’aparició de la impremta els llibres es copiaven a mà i els monjos n’eren els més experts: feien llibres i, sobretot als monestirs belgues, també feien cervesa. Un doble homenatge al treball artesanal dels monjos medievals amb una picada d’ullet als belgues. S’ha racionalitzat la lletra eliminant els trets propis d’un treball manual i per defecte més expressiu, de manera que s’han estandarditzat les mides i les amplades de tot el model.

G3G RECORDS Aquesta tipografia és un homenatge a l’esperit punk i rupturista de la històrica discogràfica G3G de Barcelona; per això trenquen les normes clàssiques del disseny de fonts. Va ser creada per al documental G3G Records: Poder mirar als ulls, gravat en motiu del 25 aniversari de la discogràfica, aquesta tipografia és la que ha estat premiada –encara pendent de saber si serà or, plata o bronze– als premis internacionals de disseny Laus convocats pel FAD, categoria de tipografies experimentals. Defuig les fórmules del branding contemporani –sistema per construir una marca– per arribar a una font amb traços contrastats, amplades de lletra variables i inconnexions tipogràfiques dins de la mateixa lletra.

MELANGIA La cantautora lleidatana Meritxell Gené va musicar poemes de Màrius Torres en un disc i una gira titulats Així t’escau la melangia. Per aquesta connexió intergeneracional van crear una tipografia Stencil –un estil genèric fet a base de trossos, ideal per fer plantilles–. La van fer a partir de dues fonts, un Serif i una Sans. La primera es considerada una clàssica, la qual representa Torres, mentre que la Sans és més moderna i connecta amb la nova generació que representa Gené. El contrast gràfic entre ambdues s’accentuava amb la impressió del disc en el que ells anomenen una Stencil Serif Sans. Per a la realització van utilitzar el color lila per a la cantant i el daurat per al poeta.

MORERA 100 Tipografia commemorativa del centenari del Museu d’Art Jaume Morera. Per fer-la van jugar amb els arcs del logotip, de manera que desenvolupen un sistema de mòduls que permeten construir cadascuna de les lletres de l’abecedari i els símbols necessaris. La Morera100 és una tipografia monoespaiada, és a dir, cada lletra s’encaixa en un mateix espai de manera que sempre es respecta l’alçada de cada lletra, fins i tot quan duen un accent o quan són una q, una p, una b o una l, per exemple. Només s’escapen d’aquesta lògica la M i la W, que són el logo del Museu. Aquestes limitacions augmenten la personalitat de la tipografia en la seva aplicació i generen un llenguatge gràfic recognoscible i sòlid que se suporta, solament, sobre la tipografia dissenyada.