Llibres útils?

Pels volts de Sant Jordi, un col·laborador d’aquest periòdic especialista en el fenomen contemporani anomenat coaching, aquella espècie d’ensinistrament per triomfar al treball i a la vida, dos àmbits que cada cop més tendeixen a ser confosos o assimilats, gràcies a uns quants consells sobre com captenir-se davant de les oportunitats i les adversitats que es puguin presentar en el front professional, presumia en un dels seus articles dels molts llibres que llegeix al cap de l’any, cosa del tot lloable, si no fos perquè acte seguit matisava que ni un és de literatura. La puntualització em va semblar, a part de supèrflua, una mica presumptuosa, per no dir despectiva. De l’afirmació es podia desprendre, i com a mínim així ho vaig interpretar, que no llegir cap títol literari és un mèrit digne de ser exhibit a tall de proesa, com si empassar-se una novel·la o un poemari en comptes d’un volum dels que ara en diuen de creixement personal o un manual sobre algun aspecte pràctic per prosperar en els negocis, reforçar l’autoestima per competir en condicions i assolir l’anhelat lideratge en algun camp concret, a fi d’obrir-se pas enmig de l’actual selva humana sense pietat per als més febles, fos una manera llastimosa de perdre el temps. Les belles lletres no serveixen per a res, seria la conclusió, a l’hora de guanyar-se les garrofes, comparades amb les lletres que compten de veritat, que són les de crèdit. Si fa no fa el mateix argument esgrimit darrerament per anar reduint la presència de les humanitats a les aules.

Gran error, al meu entendre. Ja ens ho trobarem. De fet, ja ens ho estem trobant, per exemple en forma de vertiginós descens de la preparació –no pas tècnica sinó cultural i intel·lectual– de la classe política en exercici, per comparació a la de dècades anteriors. El passat 27 de maig llegia a la contra de La Vanguardia una entrevista a Edmund Phelps, en què aquest home de 83 anys lamentava que avui dia s’està educant els joves només per buscar una feina ben pagada i no per viure en plenitud, cosa que es podria aconseguir més bé llegint Montaigne, Shakespeare, Cervantes, Dickens o Nietzsche. Ep, i això no ho deia un escriptor o un actor o un artista, ni un professor de literatura o filosofia o història de l’art, sinó un catedràtic emèrit de la universitat de Columbia distingit el 2006 amb el Nobel d’Economia.