De fel i de mel

Cap al final de Dies de fel i de magrana, volum memorialístic de Francesc Pané editat per Pagès, el prosista i poeta arbequí explica que l’escriptura que li interessa és la visceral i sentimental, que també podríem qualificar de moral, perquè tracta de “la fondària humana, tan convulsa, tan insondable, tan tel·lúrica”. I tot seguit reconeix que en aquesta mena de literatura psicològica, que explora allò que ell anomena “l’ètica de l’ànima”, igual com ocorre amb la poesia lírica, “per força deu haver-hi molta confessió personal”.

Reprenent el fil autobiogràfic del molt notable Tendres van ser els dies, aparegut en 2002, Dies de fel i magrana projecta les evocacions infantils fins a l’edat adulta, si bé deixant marge per a posteriors trameses, que ja frisem per llegir. Pané no només s’hi confessa sinó que s’hi despulla, perquè ens mostra la seva sensibilitat més íntima, la percepció dels fets i de les persones que s’han creuat al seu camí, així com les circumstàncies negatives (fel) i favorables (magrana) que li ha tocat de viure.

No és cap novetat remarcar que Pané domina l’estil i el lèxic, i sap provocar en el lector un estat d’ànim sovint pròxim a l’emoció més pura. Resulten especialment rodons, en aquest sentit, ja d’entrada, els records d’un to gairebé dickensià dels successius oficis del pare, contextualitzats en uns marcs descrits amb traça i minuciositat, que revelen una retentiva prodigiosa i una enorme capacitat per copsar i després referir detalls d’un gran potencial suggeridor, com quan rememora el molí d’oli a la Floresta o la bòvila de Miralcamp o l’hostal familiar que faria d’aquell home incansable un precursor en l’activitat de guia turístic per Arbeca (abans que la vila comencés a atreure visitants gràcies al poblat ibèric dels Vilars). Particular menció mereixen els paràgrafs dedicats a la feina de segar en l’època de les màquines de batre anteriors a les recol·lectores i a l’art de fer pallers, també esporàdiques ocupacions paternes. Al Francesc encara infant li plaïa molt llussiar la fulla de la dalla –llussiar, una paraula quasi perduda, com pollegana - i procurava deixar-ne el tall ben prim i lluent, martellejant amb precisió i suavitat el metall sobre l’enclusa fins a aconseguir una finor que es delia per comprovar passant-hi el dit polze. Si fa no fa la mateixa tècnica que anys a venir empraria per escriure.