L'equació de Starling
Perquè no ens rehidratem sols amb aigua?
La vida és possible dintre d’un interval concret de temperatura, PH, salinitat i un llarg etcètera de variables. La capacitat del cos de mantenir-se dintre d’aquests paràmetres rep el nom d’homeòstasi. L’aparell circulatori és el principal vehicle per mantenir-la. Així doncs, regulant la composició de la sang es controla l’equilibri arreu de tot l’organisme.
La sang és un conjunt de sòlids i líquids que viatgen a través d’uns vasos, la paret dels quals és semipermeable. És a dir, és normalment porosa per unes substàncies però no per d’altres. El moviment de líquids i sals dintre i fora d’una membrana semipermeable es regula per una equació.
Formulada pel fisiòleg britànic Ernest Starling (1886-1927), explica la relació entre la pressió hidrostàtica i oncòtica a un costat i altre de la paret. Defineix la capacitat de retenir o filtrar líquids. K és la permeabilitat als líquids, R és el coeficient de reflexió: és a dir, és la capacitat de retenir les proteïnes. P, la pressió hidrostàtica del líquid, tant dins del vas o capil·lar com fora o intersticial i π la pressió oncòtica de les sals i proteïnes. La diferència d’aquestes dues pressions tant a un costat com a l’altre de la paret del vas resulta en Q, el coeficient de filtració.
La importància és múltiple en fisiologia i és una clau bàsica per entendre com funciona la vida.
Els metges i infermeres manipulem aquestes forces mitjançant els sèrums que administrem per via intravenosa. L’equació ens explica que augmentant la Q la sang filtrarà aigua cap als teixits rehidratant-los, o si fem la Q negativa la sang absorbirà aigua assecant, per exemple, un pulmó ple de líquid o un cervell expandit.
D’una forma més quotidiana usem l’equació sense saber-ho prenent begudes isotòniques per una diarrea o fent esport. Quan suem perdem aigua, però també sals. Si en beure només introduïm aigua augmenta la pressió hidrostàtica, però no l’oncòtica a la sang. Modificaríem l’equació i ens allunyaríem de l’equilibri. Aquesta és l’explicació científica darrere l’efecte de les begudes isotòniques utilitzades pels esportistes.