Tres ratlles o cinc

Una tarda de finals de maig però tan calorosa que semblava ja de juliol, la Fundació Vallpalou s’omplia amb motiu de la presentació de Càntic d’ombres, el darrer recull poètic de Jaume Pont, editat per Perifèric. A les parets totes blanques, pintures abstractes de colors llampants, relacionades amb fragments de clàssics de la literatura universal, des d’Homer a Ausiàs March. A la taula, flanquejant l’autor, un jove Josep M. Rodríguez que dicta una concisa lliçó magistral sobre la història i el sentit de l’epigramàtica japonesa, gènere en què s’ha revelat com un especialista, tal com confirma el seu estudi Hana o la flor del cerezo, publicat per Pre-Textos l’any 2007 i que m’apressaré a encarregar a la llibreria l’endemà mateix, i un joveníssim Jordi Pàmias, sempre tan delicat i incisiu, que té la virtut de parlar tal com escriu (au, ara m’ha sortit un rodolí, està vist que això de la poesia s’encomana). Un dels al·licients del llibre són uns dibuixos de Benet Rossell, potser els últims de l’artista abans de morir, a l’agost farà un any. En aquesta ocasió, el treball de Pont se centra en les breus composicions d’origen oriental de tres i cinc versos, anomenades haikus i tankes, que requereixen una tècnica depurada, un bon domini del lèxic i de les imatges, capacitat de condensació i una sensibilitat especial. Aquesta classe de poemes tan succints com intensos evoquen o suggereixen més que no pas diuen. Ho teoritza ell mateix en un docte text liminar: “L’haiku i la tanka són art pur de silencis o intervals entre vers i vers.”

Es tracta de veritables reptes al lector, perquè li demanen “la participació activa de la mirada que els penetra i els fa seus”. Esclats de llum en la foscor, pures reverberacions “d’una realitat immediata i transcendida alhora”. “Miro la merla / i sóc només la merla. / Paraula. Vol.” L’observació de la natura resulta una font habitual d’inspiració. “Déu es fa el mort / i la granota sura. / El món s’adorm.” De vegades, també a la reflexió, impregnada sovint d’espiritualisme zen: “Tan sols em val / la cega transparència / del no-saber.” O també: “Al teu palmell, / només cal que ho desitgis, / hi cap la mar.” Una profunda simplicitat envaeix el cor i indueix a escriure coses així, tan belles, tan essencials: “Pensa el poeta: / només d’aquell que dubta / pot néixer el cant.”