L'ecografia, dibuixant els sorolls

La natura ha dotat algunes criatures de la capacitat de localitzar objectes mitjançat l’eco del so: des del radar dels muricecs fins al sofisticat sonar de dofins i balenes. A més, és ben sabut que els sons es transmeten millor per l’aigua que per l’aire i que el 66-75% del cos humà és aigua.

L’ecografia és una tècnica de diagnòstic per imatge que s’empra sobretot per avaluar els teixits tous, basat en la capacitat de les ones de so de rebotar contra sòlids creant ecos. Atès que no utilitza radiacions ionitzants se li suposa un nul efecte biològic, ergo sense efectes secundaris. La base física del funcionament d’un ecògraf es coneix com a “efecte piezoelèctric”. A la sonda que es col·loca damunt del cos hi ha uns cristalls amb la capacitat –si els travessa un corrent elèctric altern– de vibrar en una freqüència determinada. Aquest feix de sons penetra i va rebotant contra els teixits que travessa. Al mateix temps, la sonda en capta l’eco. Mentre que l’audició humana capta sons de fins a 20.000 hertzos, en ecografia mèdica s’usen ultrasons, que arriben molt més enllà, entre dos i deu milions d’hertzos. Com més freqüència, més qualitat d’imatge però també menys capacitat de penetració a dins del cos. L’ecografia, combinada amb l’efecte doppler (que detecta el moviment i identifica si el flux s’apropa o s’allunya de la sonda) ens dóna una quantitat immensa d’informació, no només de les estructures anatòmiques sinó de la seva funció dinàmica. Això es tradueix que les aplicacions en medicina són enormes. Ara bé, aquesta tècnica no ens serveix si trobem teixits que no generen retorns, com ara l’aire de pulmons o budells, o que no deixen passar el so mes enllà, com pot ser un os. Tot i les seves limitacions, la facilitat, el cost relativament reduït i la seva innocuïtat han afavorit la proliferació del seu ús en les últimes dècades. Un dels més populars és l’ecografia durant l’embaràs. Aquí s’hi ha d’afegir que les noves tècniques informàtiques permeten agrupar diferents imatges bidimensionals per crear un artifici tridimensional. I, més recentment el 4D, que en definitiva no és més que dotar la imatge 3D de moviment.