Des de tots els punts de vista

Els dos es giren a l’hora i somriuen amb la naturalitat de qui està passant una bona vetllada. Michael Jackson i Paul McCartney, vestits amb una samarreta i uns pantalons texans, hi surten fregant els plats. Era un vespre de 1983 a la casa que l’exbeatle tenia a Sussex, Anglaterra. Havien quedat per gravar Say say say. Eren amics, o això es pensava McCartney. En lloc d’allotjar-lo en un hotel després de creuar l’Atlàntic, Paul va recollir el jove Michael a l’aeroport i se’l va endur a casa. És allà, aquella nit, quan l’antic company de viatge del malaguanyat John Lennon explica a la nova estrella del pop nord-americana dues dades que marcarà per sempre més la seua relació: comprar drets d’autor és una inversió de futur –ell mateix n’havia comprat de Buddy Holly–; i els drets dels Beatles estaven en mans d’un productor que només estava disposat a negociar a partir dels 40 milons de dòlars, una quantitat que s’escapava de les seues possibilitats. Aquella conversa va plantar la llavor d’una llarga enemistat, perquè Jackson no va parar fins a aconseguir els drets que tant havia desitjat el fundador dels Beatles.

El quartet de Liverpool ha estat una referència per a milions de músics arreu del món des que van començar a tocar a finals dels anys cinquanta: des de contemporanis seus com Johnny Cash o Nina Simone fins a bandes que als noranta encara reivindicaven el seu llegat, com Oasis o Sonic Youth.

Els Beatles passats per la veu trencada de Joe Cocker a With a little help from my friends, Marcia Griffith donant un toc reggae a Don’t let me down, James Brown jugant fent una versió soul de Something o els mítics The Jam, banda dels primers compassos del punk, tocant And your bird can sing. Fins i tot els eterns rivals, liderats per Mick Jagger, van pagar els drets d’autor per poder versionar I wanna be your man.