Temps de carlins (2)

Diumenge passat tractava aquí de centrar la novel·la Els estranys, de Raül Garrigasait, en el context geogràfic i històric en què es desenvolupa la seva trama, tenint en compte que el punt fort i diria que la mateixa intenció de l’obra no és pas desplegar un argument convencional entès com a successió d’esdeveniments que puguin arribar a desvetllar l’atenció del lector, sinó la descripció d’unes situacions puntuals particulars i col·lectives, així com d’un conjunt d’estats d’ànims, a partir d’un seguit d’anècdotes sense una transcendència aparent i de reflexions més o menys profundes d’alguns dels personatges, alternant passat i present i servint-se d’un registre amable, no exempt d’humor.

El context: la Solsona de la primera guerra carlina, en 1837. Rudolf von Wielemann és un jove prussià que, per fer mèrits davant d’un pare militar, molt estricte i exigent, travessa mig Europa a fi d’unir-se a les tropes que defensen l’ordre i la religió amb el pretext de la causa dinàstica de Carles de Borbó. Arriba al santuari del Miracle i després a la mateixa ciutat que té per patrona la Mare de Déu del Claustre, on coneixerà alguns veïns tirant a excèntrics i viurà el conflicte bèl·lic des d’una distància displicent. Una mica la mateixa actitud amb què el novel·lista solsoní relata els passos i sobretot els dubtes del protagonista, des d’una òptica desapassionada i sovint irònica que denota la influència en el to general de Joan Perucho, que també havia abordat sovint als seus llibres aquella mateixa època. De fet, l’escriptor barceloní apareix esmentat a la segona pàgina, com a desencadenant fins a cert punt de la mateixa narració, arran d’un d’aquells episodis bibliogràfics que tant havien inspirat l’autor de Les històries naturals.

Wielemann ens és presentat com un home a mig fer, tímid i vulnerable, romàntic i somiador, que toca al piano sonates de Beethoven d’aquelles que fan plorar les ànimes sensibles, com la seva cosina Caroline, de qui està enamoriscat. L’opus 49, número 1, per exemple. El noi se sorprèn igual davant d’un plat de caragols que del coratge arrauxat dels pagesos armats a les seves ordres, ja cap al desenllaç, quan entra finalment en combat, però sense gaire convicció ni heroisme. Va tan perdut en aquella Solsona crepuscular, “capital del carlisme català” a punt de caure, que ens desperta una enorme tendresa.