Ànimes nocturnes

Tot just acabant de rebre dos Lleons d’Or honorífics a la Mostra de Venècia per les seves respectives carreres, Robert Redford (81 anys) i Jane Fonda (79) presentaven, el passat 1 de setembre, la darrera pel·lícula que han coprotagonitzat, després de quasi quatre dècades de no actuar junts i de quatre dècades justes d’aquella inoblidable Descalços pel parc, estrenada en 1967. La d’ara es titula Our souls at night i es podrà començar a veure un dia d’aquests, no pas de moment a les sales comercials, sinó només a la plataforma Netflix, productora del film, si no ho tinc mal entès.

Es tracta de l’adaptació cinematogràfica d’una novel·la de l’escriptor nord-americà Kent Haruf, apareguda en 2015 i editada a principis d’enguany en català per Angle, en traducció d’Anna Turró, amb el títol Nosaltres en la nit, que devia semblar més simple o entenedor o directe o potser menys melodramàtic i transcendent que aquelles ànimes nocturnes de l’enunciat original. Una novel·la pòstuma, perquè l’autor la va enllestir en tan sols quatre o cinc mesos després que li diagnostiquessin un càncer terminal. Havent dedicat totes les seves delmades energies a la redacció del text, l’home moriria al cap de poques setmanes de lliurar les darreres correccions, als 71 anys. Fins a aleshores, ja havia publicat cinc novel·les, ambientades també al seu estat de Colorado natal.

Casualment, durant les passades vacances d’agost, m’havia llegit aquesta obreta breu però intensa, molt sentimental. La trama és ben senzilla: dos vidus septuagenaris, Louis Waters i Addie Moore, veïns del mateix carrer en una petita població de l’Oest Mitjà, decideixen passar les nits dormint plegats. No ho fan per desig carnal, sinó tips de la soledat. No busquen sexe, sinó companyia. A fi de “poder conèixer bé algú, a aquestes altures, i veure que t’agrada i que no estàs tan pansit com et pensaves”. S’hi troben a gust, amb la nova experiència. Xerren ajaguts al llit, l’un al costat de l’altra, mentre escolten la pluja o el vent entre les fulles dels arbres. Es fan confidències, coincideixen que la vida no els ha tractat gaire bé ni tal com s’esperaven. Parlen de la mort, que intueixen pròxima, però que ja no els fa tanta por com abans. Mentrestant, tan sols pretenen viure al dia, gaudir de la constatació sorprenent que “l’època de canvis i emocions” encara no se’ls ha acabat. Però...