Cowboy al paradís

Jo de jove, i de no tan jove, hauria volgut ser com ell. Viure la seva vida, però no pas morir la seva mort. Una mort atroç, potser la pitjor de totes, víctima de l’ELA, succeïda el 30 de juliol passat, a la seva casa de Kentucky, nascut com era a Illinois i crescut a Califòrnia, on els seus pares s’havien traslladat per criar ovelles i conrear alvocats, si bé als 19 anys ja era a Nova York fent els seus primers temptejos teatrals. Parlo de Sam Shepard, l’actor que vaig descobrir a principis dels vuitanta gràcies a la pel·lícula Elegidos para la gloria, que no he tornat a veure, basada en una novel·la de Tom Wolfe que no he tornat a llegir, no pas per falta de ganes, i l’escriptor que descobriria poc després en un compendi de proses curtes i poesies una mica desgavellades, bona part de les quals de caràcter autobiogràfic, publicat en castellà per Anagrama sota el títol de Crónicas de motel, de què vaig copiar un parell de versos per introduir el llibre amb què m’estrenava, en 1987, el primer dels cinc volums d’una sèrie de rutes automobilístiques per aquestes comarques: “Vull anar per la carretera / sense pensar en res”.

Guapo i ben plantat com un Gary Cooper modern, vestit sovint de cowboy o amb caçadora d’aviador, actor notable i escriptor reconegut, un homenàs amb èxit entre les dones, parella de la cantant Patti Smith i casat quasi tres dècades amb la sensual actriu Jessica Lange. En tant que autor literari, va excel·lir com a narrador, dramaturg i guionista, entre altres del film París, Texas, de Wim Wenders.

La notícia del seu decés m’ha portat a rellegir-ne alguns llibres que he sigut capaç de localitzar a la meva desordenada biblioteca domèstica. Hi he retrobat el seu retrat cru i descarnat de l’american way of life, vist sovint des del cantó de les seves víctimes, els eterns i anònims perdedors, aquell suposat paradís caracteritzat pel desarrelament, el nomadisme, la desintegració familiar, la volatilitat laboral i sentimental, així com algunes de les seves frases demolidores, concises i tallants, sovint tota una declaració de principis existencials, com una que figura al conte que dóna títol al recull El gran sueño del paraíso que va treure també Anagrama, en 2004, i que em permeto retraduir aquí a la nostra llengua: “No tinc ni idea de la ciutat on sóc. No importa. Tampoc no tinc ni idea de la ciutat on vaig. No tinc plans”.