El banquer poeta

Quan ara fa un any i mig es va iniciar el procés contra els directius de Bankia per les targetes black, va aparèixer a la premsa el nom de Francesc Verdú, conseller-delegat de l’entitat, com a únic dels imputats que no havia fet ús de les referides targetes opaques amb un crèdit il·limitat i sense control ni l’obligació de donar comptes de les despeses. En la seva declaració davant del jutge, Verdú va assegurar que havia advertit el seu superior, Rodrigo Rato, que tot allò constituïa una “mala praxi” i que per aquesta causa acabaria “sortint als papers”.

Francesc Verdú va resultar ser un tipus peculiar. Fins i tot sorprenent. I no només per no haver sucumbit a la temptació del diner fàcil. Nascut a Alcoi en 1955, fill d’obrer del tèxtil, va poder estudiar gràcies a beques, en la seva joventut va militar al PCE i és un valencianista convençut (vull dir convençut, entre altres coses, que els alcoians parlen un dialecte del català) que ha sigut capità d’una filà de moros i cristians a la seva ciutat natal. Home afable, senzill, intel·ligent i sensible, és aficionat a l’art (posseeix un notable col·lecció de pintura) i a la lectura. A sobre, escriu. Escriu sobretot versos. Un banquer poeta. Un rara avis en la línia d’aquell banquer anarquista de Pessoa. Ara resideix a Miami, on ha muntat una consultoria per assessorar empreses constructores espanyoles en territori americà.

Tot just conèixer la dèria lírica del personatge, la curiositat em va impulsar a comprar-ne algun llibre. Vaig trobar un poemari que li havia publicat l’any 2000 a València l’editorial 3 i 4, sota el títol de La flaire dels codonys, amb pròleg d’Isabel-Clara Simó, la qual inscriu l’obra poètica de Verdú en la tradició existencialista, amb rastres de Baudelaire, els romàntics i els simbolistes.

L’he llegit i me n’ha pervingut un regust més agre que dolç. La major part de les peces aplegades traspuen pessimisme. “Tot és fals, si descomptem la solitud”, conclou una de les més reveladores. Podríem arribar a intuir que la seva poesia tirant a fosca –però no black – reflecteix les contradiccions de l’autor entre el seu món íntim i l’ambient professional que l’envolta, com quan denuncia “tota aquesta ambició que ens corromp”. Sens dubte, sabia de què parlava. “Et queden milions de somnis per guardar”, es consola.

Així que potser sí que més valen milions de somnis que milions d’euros. Potser.