Sequoia

Es diu com un dels dotze titans fills de Gaia: Hyperion. I viu en un parc del nord de Califòrnia. Amb 115 m, és l’arbre més alt que s’ha mesurat fins ara. Un ésser imponent que sobresurt amb escreix als seus veïns de bosc. Imagineu, ara, que l’heu de regar, i per això feu un pou. Si la bomba no és submergible, haureu de succionar l’aigua amb una mànega; rígida, perquè, si no, en fer-se el buit parcial a la succió, s’aixafaria. A quina alçada podeu posar la bomba per damunt del nivell de l’aigua, com a màxim? Doncs aquella amb què la columna de líquid entre la bomba i l’aigua iguali la pressió atmosfèrica del lloc. Si fóssim arran de mar, la pressió d’1 atmosfera permet fer pujar l’aigua un màxim de 10,33 m. Per més que xucleu, no pujarà més amunt. Si voleu fer pujar aigua a més alçada, heu de posar la bomba a baix per impulsar-la des de sota.

Però Hyperion, o qualsevol arbre de més de 10 m d’alçada, és capaç de fer pujar aigua des de les arrels fins els àpexs terminals de les tiges; i sense bomba, ja que no hi ha cap element que hi equivalgui, a l’arrel de les plantes. Com ho fa?

Malgrat ser un fenomen complex, la teoria més acceptada és l’anomenada de cohesió-tensió (CT). Segons aquesta, als vasos del xilema, de mida microscòpica, que condueixen amunt la saba bruta, es forma un fil continu d’aigua que ascendeix per les forces capil·lars degudes a la tensió superficial, la qual causa adhesió a les parets del vas. Com quan ajunteu dos vidres verticals paral·lels: si mulleu la base, l’aigua puja per la zona entre ells. L’evaporació a les fulles, a la part alta, fa que pugi més aigua per substituir l’evaporada, creant el flux de saba.

Aquest efecte de succió crea a algunes parts del tub pressions prou baixes com perquè l’aigua bulli, però la planta ho preveu evitant tot vestigi de vapor, i eliminant així l’arrencada de l’ebullició. I també jugant amb les reserves d’aigua als teixits, per emplenar els espais buits.

Les bases de la teoria CT es van posar a finals del s. XIX, però la complexitat dels fenòmens involucrats i la dificultat per fer mesures experimentals fan que encara avui no siguin no prou ben compresos.