El transgènic més estès:la insulina

La diabetis tipus I és una malaltia en què el cos no produeix insulina, la hormona responsable de guardar l’excés de sucre de la sang per utilitzar-lo posteriorment. En no poder mantenir un nivell constant, tant les pujades com les baixades de glucosa comporten risc de mort.

Coneguda des de l’antiguitat, ja el Decameró de Boccacio parla sobre com els metges la detectaven tastant l’orina dolça. L’únic tractament possible era el control dietètic. El 15 d’abril de 1923, el químic i farmacèutic Eli Lilly va treure al mercat la primera insulina comercial inspirant-se en els descobriments dels canadencs Banting i Best, que dos anys abans havien aconseguit aïllar la insulina a partir de pàncrees animals.

Malgrat l’enorme avenç que va suposar, el cost era terrible. Les necessitats anuals d’un sol diabètic requerien processar pàncrees de 50 porcs. A Europa, l’empresa alemanya Hoechts, en la seva màxima producció, en processava diàriament 11 tones provinents de 100.000 animals. Tot i els progressos químics i industrials, fabricar-la va ser molt car durant bona part del segle XX.

La insulina és una hormona peptídica, és a dir, construïda com les proteïnes. La humana consta de 51 aminoàcids, la del porc es diferencia en un aminoàcid i, la bovina en tres. Aquestes petites disparitats eren suficients per provocar al·lèrgies que forçaven a abandonar els tractaments. L’esperança d’una teràpia universal, barata i sense efectes secundaris va rebre una gran empenta el 1973, quan Cohen i Boyer van crear la primera bactèria transgènica capaç de produir una proteïna d’una altra espècie i, quatre anys més tard, Gilbert i Villa-Komarov identificaren el gen humà codificador de la insulina. Produïda per llevats modificats genèticament per incorporar el gen humà, la insulina humana s’acaba de processar amb mitjans químics. La prova pilot en persones es va dur a terme per primer cop el 1980 amb voluntaris del Guy’s Hospital de Londres.

Actualment és un dels majors èxits de la tecnologia transgènica, tècnica que permet introduir en un ésser viu característiques genètiques d’altres espècies. En definitiva, quelcom de possibilitats quasi infinites i alhora aterridores. Pels malalts de diabetis ha estat, sense cap mena de dubte, la seva salvació.