Cims poètics

Al quiosc de Barruera em compro un llibret de Garsineu. La labor portada a terme per Sisco Prats i Blanca Capdevila al capdavant d’aquesta petita editorial trempolina mereix tots els elogis, i encara faríem curt. Uns 250 títols publicats fins al moment, la major part dels quals d’una temàtica en principi tan poc comercial com la referida a l’antropologia, la història, les tradicions, la cuina, la natura o el paisatge dels Pirineus, dels quals 45 en la col•lecció divulgativa Biblioteca Pirinenca, amb les característiques cobertes d’un daurat una mica verdós.

El volum que he adquirit correspon al número 40, aparegut en 2003 i titulat Excursions per l’Alta Ribagorça (1903), de Juli Soler i Santaló, un autor que ja figurava en el mateix catàleg amb la guia La Vall d’Aran (1906), conjunt d’informacions i impressions obtingudes al llarg de les freqüents estades en terres araneses d’aquell enginyer barceloní, membre actiu del Centre Excursionista de Catalunya, que tant va contribuir a donar a conèixer els enlairats encontorns de les anomenades Muntanyes Maleïdes, això és el massís de la Maladeta que s’alça en el tram més central i elevat de la serralada fronterera, com demostra el fet que a la seva mort prematura, als 49 anys, tots els ajuntaments de la Val li retessin un sentit homenatge i que el refugi del poble de Salardú porti el seu nom (de fet ell va impulsar el de la Renclusa, que no va poder veure acabat).

(1903) recull, precedit per diversos textos introductoris, un llarg article publicat en 1906 al butlletí del Centre sobre l’expedició empresa tres anys abans per Soler, amb l’única companyia d’algun esporàdic guia del país, sortint del Pont de Suert, per la capçalera de la Noguera Ribagorçana, fins a les fonts del riu i el port de Vielha, exclusiu i difícil accés per aquell costat a la ribera de la Garona abans de l’obertura del túnel, després de cinc hores de trescar per corriols que el mal temps i la neu feien impracticables.

A banda de l’interès de les dades aportades, cal remarcar el notable valor literari d’unes descripcions impregnades de lirisme, com la de l’estany de Besiberri: “Aquella ampla clapa de blau de safir espurnejada pels tocs argentats de sa superfície arrissada per la suau brisa, les onades de la qual en miniatura anaven a petonejar amb monòtona cadència ses voreres rocalloses.”