Ana Roque a Lleida

Un divendres que l’estiu encara es feia sentir en la llum del de dia i que als vespres fresquejava pels carrers de la ciutat, anàrem a sentir una fadista cèlebre al Cafè del Teatre de Lleida, en el marc del 6è Festival de Fado de Catalunya. La cantant de fado Ana Roque, que així s’anomena, actuava en un ambient curiosament familiar amb un domini de la veu i de l’escenari absolutament magnífic. El públic era molt heterogeni. Hi vaig veure la silueta de l’escriptor Vidal Vidal. Vaig recordar que de sempre ha estat un amant del gènere i que ha escrit uns quants articles sobre fadistes que jo desconec. Sorprenentment, un cuiner havia preparat viandes per fer un tast nocturn. Un ressopó, com es deia abans. Alguns semblava que havien sopat al Cafè, en penombra. Tanmateix, no era una d’aquelles nits que la sala del Cafè era plena a rebentar. Darrere nostre, dos dones xerraven sense contenció ni educació, i ens desconcentraven. Vaig pensar que aquest era l’ambient natural de Lleida: una mena de franquesa descordada que confonia el Cafè del Teatre amb el menjador de casa.

La cantant Ana Roque, que va arribar a emocionar-nos, tenia l’avantatge que se sortia del clixé de la cantant de fado clàssica, una mica tràgica, una mica esqueixada. Per començar, trencava les costures del tòpic perquè estava envoltada de músics de categoria.

Els bons músics estan una mica desemparats, de manera que una bona cantant com ara Ana Roque els pot apadrinar i, alhora, ella hi guanya, perquè cerca un públic més ampli per al fado, que, com tantes coses a la vida, també s’ha de reinventar. No pas cap a la simplicitat original, sinó cap a una variada forma evolucionada que permeti sortir dels restaurants per a turistes i entrar en els escenaris dels auditoris o cafès concert. La simbiosi de la cantant i els músics era equilibrada, per bé que la personalitat de la violoncel·lista a vegades prenia un relleu excessiu. Susana Castro, una bona violoncel·lista, amb una personalitat forta, sonava a vegades com una veu tenor, intensa, vellutada, i aportava varietat expressiva a la veu d’Ana Roque, que, d’altra banda, era dúctil i preciosa. Miguel Menezes, un notable contrabaixista, alt com un sant Pau, contribuïa amb ressonàncies de jazz, i Joao David Almeida, que tocava molts instruments, destacava com a guitarra potent, que usava gairebé com a percussió i tocava amb una seguretat envejable. Fins i tot s’atrevia a cantar.

Des de sempre, m’admira la potència de la cantant brasilera o portuguesa com Ana Roque capaç de mantenir amb gràcia i enteresa una hora i mitja i escaig de repertori extens, a penes sense parpellejar. Atansant-se cada vegada més al públic, que demanà un bis i sortí satisfet.

Potser el que més vam valorar els que l’escoltàvem –admesa la gran qualitat de la cantant– fou la voluntat d’investigar: cantaren un fado invers que sonà molt bonic, tendríssim.