El cor de les coses

Cal escriure des del cor de les coses, sosté Josep Maria Nogueras, fent seva la tesi d’una escriptora admirada. De la mateixa manera que la pluja diu els nostres noms. L’obra que ara li edita Pagès, titulada Transparent, breu però intensa, rica en sensacions i vivències, sensible i sentimental, està escrita des del cor de les coses i des del cor del mateix autor, nascut a Alguaire en 1969, professor i poeta que ja ha vist publicats quatre reculls, en castellà i en català. Nogueras conrea la literatura i la fotografia artística. Els lectors habituals d’aquest suplement segur que s’hauran fixat en les col·laboracions que hi signa de tant en tant, en què estableix un diàleg suggeridor entre textos i imatges. Els poemes i les succintes proses poètiques de Transparent són també molt visuals. Hi domina, d’entrada, un to crepuscular: la geografia íntima de la boira i el gebre, el vent que plora a l’alba, l’hivern que arriba com un monarca retornat de l’exili, la llum cansada que esmalta els camps al final del dia i els converteix en una aquarel·la, la nit que s’apropa com un vaixell en silenci...

Però, al capdavall, la vida no és opaca, sinó clara i diàfana. Transparent, tot just. El sol matiner escombra la boira i imposa la joia de viure: “Un nou matí ressona / a les estances del meu cor.” A mesura que es va deixondint de les ombres nocturnes, l’home encara jove troba el seu lloc “a les grans esplanades de l’alegria” i això el fa sentir un déu feliç. L’home és encara jove però ja és pare, sap dilucidar quines són realment les coses importants de l’existència –les coses amb cor– i considera una benedicció poder veure com el seu fill es desperta a poc a poc al seu costat, obre els ulls, somriu i “abraça l’univers”. Comença un nou dia i no podria començar millor.

Nogueras es revela un inspirat glossador d’emocions senzilles, bàsiques, primordials, arran de terra, lligades al pas de les hores i les estacions de l’any, al món immediat que ens envolta i condiciona, i que tothom o quasi tothom pot experimentar i compartir. De vegades, en tan sols tres versos, com un haiku: “Llum de ponent. / El regal de saber-se / ocell de pas.” Una lírica de la quotidianitat formulada com un credo, si bé d’unes creences que no cal que siguin gaire transcendentals: la música, els llibres, la família, el “cor amagat de la neu” o la “pell daurada de la vida”.