Púlsar

Quan encara no fa ni un mes del lliurament dels premis Nobel 2017, s’estan a punt de complir els cinquanta anys del descobriment, el novembre del 1967, d’un tipus d’estel que va valer un premi Nobel, els púlsars. Un premi Nobel, atorgat el 1974, que està considerat una de les més grans injustícies de la història de la física, en no lliurar-se a la descobridora, Jocelyn Bell.

Si ens remuntéssim al 28 de novembre de 1967, a la Universitat de Cambridge, trobaríem una jove investigadora de 24 anys, Jocelyn Bell Burnell, que estava treballant sota la supervisió del seu director de tesi, Anthony Hewish. En aquells moments, treballaven en un radiotelescopi amb el propòsit de poder estudiar un tipus de galàxies amb nuclis actius que s’anomenen quàsars.

Durant les observacions que va dur a terme, Bell va detectar un patró de senyal repetitiu amb un període extremament precís de poc més d’un segon que va batejar com a LGM-1, per little green man (petit home verd, en anglès), ja que semblava un senyal d’una intel·ligència extraterrestre. Òbviament, no venia de cap civilització, sinó que va comprovar que procedia d’un objecte del tipus estel de neutrons. Poc després, els eminents científics Fred Hoyle i Thomas Gold van confirmar que es tractava d’un estel de neutrons en rotació ràpida, la qual cosa es va anomenar púlsar.

Un estel de neutrons és un objecte extremament compacte que resulta del final de la vida de les estrelles més massives.

Aquestes estrelles, després d’esgotar els elements químics que hi actuen com a combustible, generen una de les explosions més energètiques de l’Univers: una supernova. De l’estrella inicial, només en queda un residu a la part central, un objecte extremament dens i compacte: l’estel de neutrons.

Aquests objectes tenen un camp magnètic molt concentrat i giren a una gran velocitat, la qual cosa fa que en surtin feixos de llum de manera periòdica; d’aquí ve que al tipus d’objecte descobert per Jocelyn Bell se l’anomeni púlsar.

De forma injusta i incomprensible, l’any 1974 es va lliurar el Premi Nobel de Física pels treballs en radioastronomia i púlsars a Antony Hewish, cap de Jocelyn Bell, i a Martin Ryle, però no a ella.

Des de llavors, Bell no només ha esdevingut un referent en la recerca, sinó també en la reivindicació del tracte injust que tot sovint reben les dones científiques.