Com pot ser?

Veient la magnífica pel·lícula Paraíso, que em va passar per alt quan la feien al Funatic i ara n’he llogat el DVD a la videoteca d’aquell mateix cinema, l’espectador se sorprèn que uns joves aristòcrates alemanys, cultes i cosmopolites, s’afiliïn voluntàriament a les SS. El protagonista, supervisor de camps de concentració i extermini, és un pianista que adora Bach, ha cursat llengües eslaves i coneix a fons els clàssics russos, en especial Txékhov, sobre el qual ha publicat un assaig i diversos articles. Un dia s’assabenta que un gran amor de joventut de l’autor de L’hort dels cirerers, una anciana de raça jueva, ha acabat els seus dies en un d’aquells camps de la mort. Com és possible, ens preguntem, que persones llegides i melòmanes abracessin una causa tan bàrbara com el nazisme i idolatressin un monstre com Hitler? També ens podríem demanar per què tanta gent de bona fe, instruïda i amant de la llibertat, va elevar als altars i després va justificar durant dècades un altre dictador tant o més bestial com Stalin. I encara més, salvant distàncies i magnituds: com és que quasi cap intel·lectual o artista espanyol no ha alçat la veu per denunciar tants abusos comesos darrerament contra Catalunya, sinó més aviat al contrari?

Algun dels personatges d’ El libro de mis vidas, d’Aleksandar Hemon (Duomo), mereixen ser inscrits en la lamentable però no pas infreqüent categoria moral comentada. Hemon és un dotat escriptor nascut a Sarajevo en 1964 que resideix des de 1992 a Chicago. Tal com es pot deduir del títol, la novel·la en qüestió és de caràcter autobiogràfic. Hi rememora un seu professor de literatura a la universitat de Bòsnia, que s’havia sufragat els estudis tocant el piano, un individu d’una cultura extraordinària, capaç de citar Shakespeare en anglès, que li havia impartit classes de crítica poètica i que l’animava a llegir Montaigne. Quan va esclatar el conflicte dels Balcans, aquell home refinat va esdevenir membre actiu del partit ultranacionalista serbi dirigit pel ferotge Karadzic, un futur criminal de guerra que escrivia poemes. Entre les atrocitats comeses per aquells genocides, l’antic alumne que admet no comprendre res lamenta particularment l’incendi intencionat de la biblioteca de Sarajevo, per la “ironia infernal” que suposava el fet que dos lletraferits fossin responsables de la destrucció de milers de llibres.