Sèpsia, la gran enemiga de les ferides

Sèpsia és un concepte que ha acompanyat els metges des de l’alba de la professió, introduït per Hipòcrates (460-370 aC) a partir del grec sipsi, que significa “putrefacció de teixit orgànic animal o vegetal”. Van transcórrer catorze segles fins que un altre gegant de la medicina, Ibn Sina (979-1030 dC), va trobar la relació entre putrefacció de la sang i febre. Encara van haver de passar vuit-cents anys més perquè Ignaz Semmelweis, obstetra austríac del XIX, observés la relació entre la manca d’higiene causada pel contacte amb cadàvers i les infeccions puerperals. Aviat, el químic francès Louis Pasteur descobriria els bacteris i que aquests moren a altes temperatures.

No costa, per tant, imaginar que la sèpsia ha estat la gran enemiga en el tractament de ferides, així com la complicació més temuda de la cirurgia. Després, el descobriment dels antibiòtics ha permès anar guanyant la batalla de manera progressiva.

Fins al segle XXI, consideràvem la sèpsia com la invasió del cos per part de microorganismes que, viatjant per la sang, provocaven la fallada general de tots els òrgans. Ara bé, els últims consensos de la comunitat mèdica la defineixen com una malaltia greu que apareix quan el cos desencadena una resposta immunitària exacerbada contra una infecció bacteriana. Aquest excés de reacció comporta la creació de coàguls que comprometen la circulació de la sang i n’interrompen el flux. Això deixa sense oxigen i nutrients els òrgans vitals. En cas que continuï empitjorant, la pressió sanguínia baixa, el cor es debilita, el pacient entra en fase de xoc general i mor.

Si bé totes les persones poden patir aquesta patologia, hi ha grups de més risc, començant per les edats extremes, com ara nadons i ancians; seguits de malalts renals, hepàtics o crònics, a més de persones amb deficiències del sistema immunitari.

La sèpsia és una afecció freqüent, malgrat que les dades són poc exactes, atès que àmplies zones del planeta no disposen d’estadístiques fiables, però el nombre d’afectats anualment no és menor als disset milions. Si bé la quantitat de casos a Occident creix any rere any, la mortalitat disminueix gràcies als esforços dels serveis mèdics.