Vito Volterra

Vito Volterra (1860-1940) fou un físic i matemàtic italià conegut, sobretot, pels seus estudis sobre l’aplicació de la matemàtica en la biologia. Les equacions diferencials de Lotka-Volterra descriuen com grups de depredadors i les seues preses interactuen entre ells.

La mare de Vito enviudà sent ell molt petit i amb seu oncle Alfonso Almagià es feren càrrec del nen. Alfonso volia que Vito deixés els estudis i treballés de comptable en un banc, cosa que a ell no li feia gens d’il·lusió. Però gràcies a Antonio Ròiti, el seu professor de física, pogué fer els estudis desitjats a la universitat de Pisa presentant el 1882 la tesi doctoral sobre hidrodinàmica de sòlids en líquids incompressibles. Fou destinat com a examinador extern a instituts de Catània (Sicília), on un alumne, en veure el seu nom en una llista de suspesos, va treure una pistola i disparà contra Volterra. Per sort no era bo ni en matemàtiques ni en punteria i errà el tret. Passat l’espant, el 1892 ocupà la càtedra de Física Matemàtica de la universitat de Torí i el 1900 la de la universitat de Roma.

Amb una visió moderna de les matemàtiques durant la seua vida va escriure més de dos-centes publicacions. Era un matemàtic prolífic, brillant i bon orador que va recórrer Europa fent conferències. Gràcies a aquesta reputació, el 1905, Itàlia el nomenà senador. En aquesta nova condició es troba enmig de la Primera Guerra Mundial i es va presentar voluntari al cos d’enginyers de l’exèrcit italià. Volterra salvà la tripulació d’un zepelí fent els càlculs de la trajectòria que havia de seguir després que n’haguessin perdut el control.

Centrat en la vida política Volterra veu com Mussolini forma govern i assassina vint companys senadors. Volterra li presenta una moció de censura que perd; això provoca el final de la seua vida política i la destitució de la seua càtedra i dels seients que ocupava en totes les societats científiques italianes. Itàlia deixava de ser una potència científica mundial i Volterra, de família jueva, es veia obligat a l’exili. En el seu epitafi es llegeix: “Moren els imperis, però el teorema d’Euclides sempre conservarà la seua joventut.”