Veritat i bellesa (i vellesa)

Sosté Joan Margarit a l’epíleg del seu darrer llibre, Un hivern fascinant, editat per Proa, que una de les forces principals de la poesia –sigui realista i entenedora com la que ell escriu, sigui més críptica– és la veritat. Afegeix que sense erudició seguiria havent-hi poesia, però no sense veritat. L’altra força imprescindible és la bellesa. La inspiració rau a fer coincidir veritat i bellesa. Al nostre voltant no resulta difícil trobar aquests dos elements: “La bellesa és per tot arreu”, constata, si bé no sempre a primera vista, de manera que la feina dels poetes i artistes consisteix a descobrir-la i fer-la evident. Per sort, poetes i artistes, com ara els músics, habiten –i poden explorar– tant a la superfície com per sota del “nivell freàtic de la vida”.

Veritat i bellesa, així com vellesa, són presents en dosis elevades als versos d’aquest nou poemari de l’autor nascut a Sanaüja en 1938, a punt de complir 80 anys. Hi domina un comprensible to elegíac, si bé resignat i alegre, no sé fins a quin punt sincer o fruit d’un encomiable exercici de voluntarisme, com quan afirma sentir-se feliç de no ser jove, sobretot per contrast amb algunes metàfores que semblen contradir el referit estat d’ànim i a través de les quals es compara amb un poble sense nom o amb un port “on ja no queden ni barques ni velers”. És clar que tal volta la felicitat només es pot obtenir assolint justament aquesta sensació d’anonimat i buidor, perquè deu ser cert que “A vegades la vida no és res més / que la flor més senzilla, la que creix / vora tots els camins”. Estem parlant d’aquella etapa existencial en què potser sí que “el passat ha perdut el poder de commoure” i en què es corre el perill de caure en la “indignitat d’exagerar els records”, però també en què es busca que res d’allò que hem estimat es perdi, començant tot just pel registre de sentiments i vivències arxivat a la memòria personal. En ocasions, els records fan mal, angoixen, són ferides no sempre ben cicatritzades. Ara bé, el poeta sap per experiència pròpia que “una ferida és també un lloc per viure”.

L’hivern de la vida, que en efecte pot d’alguna manera fascinar-nos, és també l’hora del balanç, de passar comptes, tal vegada d’arribar a la sana i sàvia conformació expressada per Lady Macbeth, que Margarit fa seva: “El que ja ha succeït no té remei.” Què hi farem?