Quàdruple homenatge

Just després de pujar de la planta baixa del palau de la Paeria, on s’acabava d’inaugurar una exposició sobre les activitats de la Càtedra Màrius Torres de la UdL, i a tall de pòrtic oportú del Festival Internacional de Poesia de Lleida, celebrat del 21 al 24 de novembre, el majestuós saló de plens era l’escenari d’una sessió solemne que va incloure, a més de la presentació oficial del programa d’actes, una lliçó magistral a càrrec d’Àngels Marzo en què va repassar de forma breu però força completa, per mitjà d’un parlament ben estructurat, la creació literària en català a les nostres comarques, des de la Renaixença fins avui, i tot seguit un doble homenatge a dos poetes mereixedors de tots els reconeixements possibles per part de lectors i col·legues de ploma, per dir-ho a l’antiga, com són Rosa Fabregat i Jordi Pàmias, tots dos amb orígens segarrencs: ella de Cervera, ell de Guissona.

El doble homenatge es va convertir en triple i al final en quàdruple, gràcies a dos poemes llegits pels homenatjats com a lírica cloenda de les seves respectives intervencions agraint l’honor i també l’escalf dels nombrosos assistents, en record de dos homes de lletres ja fa uns quants anys desapareguts però no pas oblidats: l’escriptor Guillem Viladot en el cas de Fabregat, el crític literari i editor Isidor Cònsul (i també finalment artífex d’uns deliciosos reculls de proses de caire memorialístic), el primer fill d’Agramunt i el segon de Bellpuig, si bé també cerverí consort i d’adopció, a qui tant devem els autors ponentins de la nostra generació, pel que fa a la seva faceta divulgadora de les nostres obres de Panadella enllà i per les oportunitats que a alguns ens va oferir des de la seva feina directiva al capdavant d’edicions Proa: com t’enyorem, Isidor, i quanta falta ens fas!

El poema de la Rosa sobre l’apotecari il·lustrat de Riella ja el vaig comentar aquí mesos enrere, el del Jordi sobre l’amic Cònsul data de poc després de la seva prematura mort, en 2009, tot just encetada la seixantena. Hi lloa la tenacitat en l’ofici de “fixar la paraula fugissera”, la seva estima per la parla dels padrins i per “la gràcia dels déus, amagada al poema, / les pàgines signades per companys d’escriptura...” I el descriu com un home alt, amb “saó de fecundes planures”, de qui “naixia una alegria clara: / el foc de la conversa, l’amor de la mirada”.