Fuster en píndoles

Abans que no s’acabi el calendari vigent, em permetré una breu referència (amb repicada diumenge que ve) a l’Any Fuster, que s’ha estat més o menys celebrant aquest 2017, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la mort del falcó de Sueca. Joan Fuster (1922-1992) va bastir una obra fonamental per entendre el nostre món, i més en concret els diversos aspectes de la catalanitat, entesa en un sentit ampli, de Països Catalans, perquè, tal com defensava l’autor de Qüestió de noms o Nosaltres, els valencians, “com es pot ser català sense ser valencià i sense ser mallorquí, i viceversa?”. Una obra fonamental però magmàtica i dispersa, amb textos imprescindibles no sempre a l’abast del lector comú per falta de reedicions periòdiques, llevat d’alguns pocs títols més coneguts de la seva ingent producció, que va des de la poesia juvenil a l’assaig conreat durant tota la vida adulta, sense excloure els milers d’articles de premsa redactats no tant per vocació periodística com per la necessitat de guanyar-se les garrofes. Les garrofes, l’arròs de la paella i el whisky. A fi de pal·liar aquest dèficit, la petita editorial Sembra Llibres, domiciliada a Carcaixent, presenta una antologia de l’important llegat intel·lectual i literari d’aquell pensador agut i grafòman infatigable (del qual ja es feia ressò en aquest suplement Andreu Loncà fa uns quants diumenges), a càrrec de Xavier Aliaga, titulada Fuster per a ociosos, escaient al·lusió a un dels seus llibres més populars, Diccionari per a ociosos. Es tracta d’una porta d’accés al ric univers fusterià, prevista com a ham per incitar una lectura més profunda, que aconsegueix desvetllar la curiositat dels neòfits i mostrar nous matisos als ja iniciats respecte del treball d’un homenot, segons l’accepció planiana ben justificada en aquest cas, amb una dimensió europea que en qualsevol societat normal el convertiria en “tòtem indiscutible”, despertador de consciències i, potser per això mateix, figura incòmoda. Escriptor extraordinari dotat d’una enorme capacitat expressiva, “un meteorit procedent d’un indret ignot aterrat al bell mig de la història del pensament”, tal com el descriu el prologuista, el qual no s’està tampoc de qualificar-lo, crec que amb raó, de “ment privilegiada que construí un horitzó possible per traure els valencians de la inòpia i la irrellevància”.