La febre no sempre ha de ser un problema

Durant segles, la febre ha sigut un signe de malaltia ben conegut. A la Grècia clàssica, Hipòcrates la considerà un indicador de bon pronòstic durant les infeccions. Tomas Sydenham, metge anglès (1624-1689), la va definir com “el motor que la natura ofereix al món per a la conquesta dels seus enemics”. Aquesta idea s’ha mantingut fins ben entrat el segle XX, quan ha començat a estudiar-se el mecanisme pel qual apareix la febre. Es considera que la temperatura humana natural és de 37 ºC, però pot tenir fins a 1 ºC de variació en persones sanes, és a dir, un interval de temperatura entre 36 i 38 ºC. Tot i que usem els termes febre o pirèxia de forma general, la definició no té un consens universal. El terme ve del llatí febris i pirèxia, del grec pir, que significa ‘foc’. En medicina, solem utilitzar febre per a aquells augments de temperatura provocats per l’efecte d’agents químics sobre el l’hipotàlem –on s’ubica el centre termoregulador del cos–, com ara les infeccions o malalties inflamatòries, i reservem pirèxia per a elevacions produïdes per altres causes. La hipertèrmia tampoc té una definició acordada. Un dels criteris que es fan servir en l’àmbit hospitalari és definir-la com una temperatura central superior a 38,2 °C, sense tenir en compte la causa. Segons alguns estudis, la infecció és responsable de fins al 74% de la febre en els pacients hospitalitzats, mentre que la resta és la suma de les causades per malalties canceroses, la isquèmia tissular i les reaccions a medicaments. La febre neurogènica i la febre associada a la patologia endocrina són més rares.

Una temperatura elevada pot ser beneficiosa per a diversos mecanismes. Primer, els patògens infecciosos humans solen mostrar una replicació òptima a temperatures <37 °C, per tant, una temperatura de l’hoste elevada en dificulta la reproducció. Segon, l’augment de la temperatura in vitro de 35 a 41,5 °C augmenta l’activitat antimicrobiana de moltes classes d’antibiòtics. I, tercer, un increment de la temperatura s’associa a la multiplicació i l’activació de limfòcits B i T, encarregats de la lluita contra les infeccions.