Llegir no és fugir

Diumenge passat em vaig comprometre a transcriure algunes de les reflexions de Joan Fuster reproduïdes a l’antologia Fuster per a ociosos, que pel to de bona part dels textos escollits bé podria titular-se Fuster per a sediciosos, una tria del pensador de Sueca a càrrec de Xavier Aliaga per a l’editorial Sembra, amb motiu de l’Any Fuster. Descartant les de caràcter polític, optaré per les vinculades amb el fenomen literari per passiva i per activa, més acordades amb la intenció d’aquest espai.

Llegir no és fugir, conclou l’antologat: “Encara que hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable d’un estupefaent, llegir és tot el contrari d’embriagar-se o ensopir-se. Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre tremps”. La circumstància referida no resulta incompatible amb llegir novel·les, cosa que el nostre home –homenot, segons Pla– recomana de forma efusiva (al contrari de Pla, justament, que ho reputava un hàbit de persona poc madura), perquè es tracta sovint de “l’únic accés que tenim a fer-nos una idea del nostre veí”. Fuster mostra preferència per les novel·les clàssiques enfront dels “exercicis de digitació verbal” de determinats experimentalismes literaris: “Un Joyce o un Proust són el que són, però els minijoyces i els miniprousts solen ser una invitació al tedi”. Convé recordar que en l’època de la redacció d’aquestes paraules, a finals dels setanta, els lectors de bona fe van patir un abús de volums de ficció en què les preteses innovacions tècniques eclipsaven l’argument o el missatge de les obres. Tot allò del nouveau roman i altres llaunes indigestes. Per si de cas, l’autor de Consells, proverbis i insolències sosté que els llibres no supleixen la vida, però també que la vida no supleix els llibres. I pel que fa al diguem-ne –amb Pavese– ofici d’escriure, és del parer que aquesta activitat consisteix a opinar i que “opinar és ensenyar el cul cada dia”, una màxima que faríem bé de tenir en compte els afectats pel vici de l’articulisme (ja no dic els exhibicionistes tuitaires d’avui dia). Un vici, acabo de dir. Perquè també podríem parlar d’un Joan Fuster per a viciosos. Ara bé, si expressar les pròpies opinions per escrit equival a defensar conviccions, l’escriptor valencià ens adverteix contra el fet de tenir “més conviccions que les decididament imprescindibles”.