A cal fuster hi ha novetat

Un bon obsequi amb motiu d’aquestes festes (per regalar-se’l un mateix o per regalar-lo a algú que el sàpiga apreciar, amant dels llibres i les bones lletres) és el volum estoig Ho sap tothom i és profecia, en una esplèndida edició de Pagès que conté els facsímils dels 28 poemes que J. V. Foix va enviar a amics i clients de la seva pastisseria de Sarrià, entre 1948 i 1976. Els primers onze anys ho va fer coincidint amb Nadal, tretze més per cap d’any i encara quatre pel seu natalici, el 28 de gener. Anaven il·lustrats amb gravats d’alguns dels artistes catalans més reconeguts del seu temps, la majoria realitzats expressament, com Dalí, Mompou, Ponç, Guinovart, Obiols, Cuixart, Tàpies, Mercader, Sunyer, Galí, Fenosa o Miró.

Algunes de les referides felicitacions havien estat aplegades ja abans en un llibre, com el titulat Onze nadals i un cap d’any, editat per Eumo en 2008, però la carpeta que acaba de treure Pagès és més completa i luxosa, reprodueix els originals tal com eren i esdevé un autèntic festí per als ulls, per als dits que acaronen un paper de tanta qualitat i també per a les oïdes, perquè incorpora un CD amb la veu del mateix Foix recitant una desena d’aquestes delicioses composicions que conjuminen la riquesa lèxica i el to trobadoresc marca de la casa amb un registre més popular que l’emprat en altres obres de l’autor De Sol, i de dol.

Aquest encomiable projecte editorial és una iniciativa de la Càtedra Màrius Torres de la UdL, ha anat a cura de Margarida Trias i Joan R. Veny i ve introduït per un estudi de Jordi Cerdà, en què se’ns informa que ja en 1935 l’escriptor barceloní amb arrels familiars a Lladurs, vora Solsona, animava els lectors, per mitjà d’un article a La Publicitat, a enviar felicitacions nadalenques en la nostra llengua i amb gust de bibliòfil, en tant que “tasca de catalanització radical de la nostra terra”. Ell donaria exemple –i de quina manera!– quan es va començar a tranquil·litzar el panorama després de la convulsió de la guerra i la dictadura, tot just el mateix any en què l’havia deixat la seva esposa, una ferida que mai no va cicatritzar. Resulta curiós, en aquest sentit, com els dos darrers versos de la primera tramesa semblen contradir aquesta trista realitat personal o conjurar el seu drama íntim: “Vindré mudat, al costat de la dona / Amb els vestits de quan ens vam casar”.