L''enterro' de l'articulista

He tingut la sort de veure una bona adaptació d’articles de diari de Josep Maria de Sagarra, poeta famós de la dècada dels anys 20 i 30 del segle passat i articulista sorneguer, tertulià, bon vivant, que escrigué en una revista mítica intitulada Mirador, el floret de la seua època.

El perfum dels dies són la mostra somrient d’un altra època, menys estressada que l’actual, moment històric, crispat i confús, eufòric i deprimit, que vivim.

L’adaptació dels articles de Sagarra s’han representat en un teatre petit dit Teatre de la Gleva, amb dos actrius i un actor que, a més, toca el clarinet talment com si fos un curiós enterro.

Sé que serà difícil per al públic lleidatà de veure aquesta obra. M’esforçaré a evocar-lo amb el goig d’ajudar el lector a fer-se una idea novel·lesca de la insòlita obra teatral.

S’hi representava el sepeli de l’ínclit prosista present en forma de retrat, calb i amb cigar a les mans, com en els antics manuals de literatura. Els joves, feliçment, la veuen molt lluny, la mort. Per això se’n fotien.

Les actrius, amb un notable poder de seducció, anaven desgranant de memòria els articles com monòlegs extravagants. El riure esclatava de tant en tant. Sospito que la joventut és aquella època en què la força del cos és tal que tot se sent ple d’impuls, pensant-hi poc. Són coses que comprens després.

M’hauria agradat de veure’l, l’articulista Sagarra, entre el públic, o potser hi era, mig amagat en les fileres últimes, aparició fantasmal, rient amb el cafè, la copa i el puro, abans de la contesa del 36, quan ell era més jove, tan jove i irreverent com les mateixes actrius estripadores que cridaven els seus escrits, i llavors, no se li havia esborrat el somriure irònic que després de la revolució i la guerra se li gelaria irremeiablement.

Les dues actrius declamaven els articles sobre la il·lusió de la diferència dels humans vistos per un ésser superior que no sap distingir-ne les diferències. Ja ho poden intuir: els humans ens pensem diferents.

Després som més iguals que no voldríem acceptar, com les sardines en una caixa. Un assumpte del qual només ens en podem riure, un atribut ben humà. L’actriu més menuda i baixeta posseïa un bell cabell negre. Un tipus de noia irònica, de cos petit, de cames poderoses. L’actriu rossa es deixava anar els cabells, amb un puntet de sensualitat –només la justa en un país catòlic– perquè estàvem en un enterro, per si ho havien oblidat.

L’actor, contingut, feia parlar el clarinet. Passats els anys, un articulista és també un assumpte ben curiós: què diran de nosaltres els articulistes de Lectura vuitanta anys després? Hi haurà uns joves plens d’energia que ens cantaran un gori-gori?

Al final de l’obra, rient, l’actriu pega un cop al retrat de Sagarra i hi pareix la seua testa juvenil que irromp amb perplexitat còmica. El cicle jocós de la vida. La gran representació.