L'última pel·lícula de Woody Allen

Amb un desenllaç desesperadament amargant, Wonder Wheel és un film molt bonic. Sort que la felicitat de la pel·lícula és en la llum –com és sabut, la claror il·lumina els herois d’un bell estiu a Coney Island, alguna cosa així com les basses d’Alpicat, però de l’Amèrica del Nord dels anys 50. Com un eixam atapeït d’humans torrant-se al sol i fent vida social, com les foques dels documentals.

Woody Allen coneix perfectament la tècnica i això el duu al fons humà: un espai i un temps acotats. Un gran personatge: Ginny, que representa una dona poderosa, bella, en la flor de l’edat madura i corsecada, potser, pel desig de ser una actriu meravellosa que mai no serà. Un bon embolic per mostrar una Kate Winslet extraordinària (gràcies, Miquel Àngel Carrillo, alma mater de Funatic, per les teues fitxes de pel·lícules; sense elles no podria escriure ni una ratlla amb significat o una mínima precisió).

Kate Winslet fa un paperàs memorable precisament representant –oh, paradoxa!– una actriu que mai no esdevindrà famosa ni cèlebre ni íntimament satisfeta de si mateixa. Aquesta confusa i neta insatisfacció, molt humana, però també molt femenina –molt de Madame Bovary, versió bambolines teatrals– dóna a la pel·lícula una rara profunditat. La gràcia del film està en uns magnífics segons en què Ginny podria salvar la vida de la seua imaginària contrincant –com les bones actrius, viu sempre en la representació, i, per tant, no sap destriar escena i vida– però desisteix. No pensa. Es deixa dur pel paper de dona gelosa que vol sempre un paper millor, més rutilant, més bell, més aplaudit. Una mena de ganes de ser sempre reconeguda, sempre estimada, sempre acariciada amb la mirada. Sempre aureolada de llum. Kate Winslet broda el paper. En fa filigrana sentimental, un retrat perfecte de la dona autòmat sentimental, que emboira la seua frustració amb el whisky. Una meravella.

La resta de personatges són la perfecta comparsa: Mickey, l’home que somia ser un gran dramaturg –hi ha un homenatge a Eugene O’Neill, gran dramaturg americà i un retrat indirecte de Woody Allen –i només és un elegant i sexualment apetitós vigilant de la platja d’estiu– un salvavides que tampoc sap salvar la Ginny: viu en la pluja sentimental, un carrusel emotiu del qual no sap ni vol sortir. Hi ha també la bellíssima Carolina – une jeune fille en fleur – tan perillosament encantadora com engolida pel diable del desig sense brida. Humpty, l’home que pesca llenguados i duu uns cavallets al parc, és el personatge pla que realça l’altura dramàtica de Ginny.

Wonder Wheel és d’aquella mena de pel·lícules que et deixen més glaçat que un dia de boira plana a Lleida, en canvi, emana una llum que la fa encantadora; magistralment una delícia.