SEGRE
Epístoles

EpístolesSEGRE

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Si la salut acompanya, per als poetes, la senectut pot ser una forma de rar esplendor. Tinc damunt la taula els darrers volums publicats per Salvador Oliva, Les epístoles a Josep Carner, i Joan Margarit, Un hivern fascinant. La prodigalitat d’un i altre creadors és exemplar: d’ençà de la publicació de Casa de misericòrdia (2005) fins suara podem comptar cinc volums de poesia, inclòs aquest hivern fascinant (2017), tots ells magnífics. El mateix podríem contar de Salvador Oliva per bé que s’hagi dedicat més a la traducció – La violació de Lucrècia (2017)– o a la crítica literària – Poesia i veritat (2015)–, excel·lents, malgrat que no tenen uns lectors tumultuaris.

Les epístoles a Josep Carner no diré pas que sigui un llibre fàcil i tanmateix afirmaré que és un llibre seductor. En la manera de captenir-se d’Oliva s’hi pot escodrinyar el paper de crític que pensa i escriu: Salvador Oliva es percep i s’expressa com a tal crític. Com a tal situa la poesia de Josep Carner al centre del cànon literari català, per una forma d’entendre la poesia com a imaginació verbal que estableix un diàleg amb el lector, imaginació separada dels poders locals i, doncs, en una mena d’exili físic amb el qual el creador s’identifica del tot. Aquesta decisió canonitzadora ja és forjada en la dècada dels anys setanta. La distància i la crítica polèmica amb amb el poder local són sempre una constant.

Es pot escriure només des de la posició de crític? Salvador Oliva ho fa. Tria una forma diligentment –la carta o epístola que ja havia usat en la carta a Pompeu Fabra– que li permet un cert diàleg poètic amb el poeta. Un diàleg sense resposta diferent al previsible. Una forma, si volen dir-ho clar, de parlar amb si mateix. Una actitud que revela un cert aïllament, un cert tancar-se en una closca de nou.

En el cas de Joan Margarit, la referència dels poemes sol ser el record involuntari, que esdevé una imatge ètica. En Oliva és una reflexió discursiva, que cerca la polèmica crítica, aire polèmic que recorda la manera i actitud de Joan i Gabriel Ferrater. De facto, ja en forma part de l’estil. En sol ser un ingredient picantet, sovint agredolç, de la seua extensa obra.

Dividida en tres epístoles, al meu entendre, la millor és la tercera que profunditza en la idea de creació com a forma. Em sembla que és en pensament abstracte que hi troba plaer intel·lectual.

Joan Margarit prova una aproximació al lector a través de l’emoció evocada, sovint concretada en un record fixat amb atenció pulcra. Tots dos poetes, llegits en paral·lel, s’il·luminen mútuament. Per a Oliva, vivim en la decadència cultural; per al poeta de Sanaüja, la poesia aclareix i ajuda a comprendre. L’un polemitza, l’altre s’afanya a cercar el comú denominador del viure. L’un mira l’intel·lecte; l’altre la vida viscuda. Al cor tendre dels dos hi batega un mateix cor que cerca llum i emoció.

Epístoles

EpístolesSEGRE

tracking