Llibres, roures i oliveres

Tots aquests sociòlegs i politicòlegs de pa sucat amb oli o de secà (com que el pa amb oli és tan bo i alguns secans molt bells, deixem-ho millor en sociòlegs i politicòlegs de via estreta, encara que a mi els carrilets em tenen el cor robat) que aplaudeixen el despropòsit aquell de la Tabàrnia per anar contra el catalanisme, haurien de llegir el darrer llibre de Lluís Foix, El  que la terra m’ha donat, en acurada edició de Columna, a què ja em referia aquí fa una setmana. L’escriptor urgellenc, que en les seves freqüents col·laboracions a La Vanguardia no es mostra precisament com un independentista fervorós, aborda en el text al·ludit el tradicional prejudici, jo creia que bastant superat però veig que no del tot, fins al punt que de tant en tant retorna amb força i justifica idees de bomber –no perquè serveixin per apagar focs, ans al contrari, sinó per estrambòtiques–, consistents a distingir entre gent de poble i gent de ciutat quant a formes de pensar, de viure, de comportar-se, de divertir-se, de veure el món o d’expressar ideologies i valors. Sosté Foix que, encara avui, la dicotomia entre la vida urbana i la vida rural és difícil d’acceptar, quan de fet són complementàries. Amb una diferència notable respecte a abans, afegeix l’autor, que viu a cavall de Barcelona i Rocafort, com és que les modernes tecnologies i la socialització actual de tota mena de facilitats en diversos aspectes quotidians han diluït les desigualtats ancestrals en aquest àmbit. Encara més, el veterà periodista és del parer que “el futur amb més plenitud cultural, vital i espiritual serà al camp”, perquè segons ell en els llocs on “la natura us parla a cau d’orella” es podrà disposar dels mateixos mitjans i avantatges que a les conurbacions i alhora ser conscients de les realitats bàsiques, essencials, que faríem molt bé de no deixar escapar, per contrast amb les il·lusions efímeres d’altres contextos diguem-ne que més artificials. Aquest enamorat de la seva natal vall del Corb propugna fixar-se en les coses molt petites per comprendre les més grans i recorda la cèlebre sentència de Goethe en el sentit que aquell qui no sap com creix un roure no sap res. Un roure o qualsevol altre arbre dels nostres termes, de què tant podem aprendre: “Un olivar és com una biblioteca a què un s’atansa per oblidar la vida o per comprendre-la millor.”