Òpera prima

Per un atzar he tornat a veure Estiu 1993, un film que ha generat un munt d’elogis de tal manera que al cinema Funàtic encara es pot veure aquesta òpera prima de Carla Simó, estrenada sense pretensions l’estiu del 2017. Vista altres cop, t’adones de les microescenes cosides a consciència: és un món de dones –nétes, àvies, mares– en què els homes tenen papers molt perifèrics. És una obra d’emocions de dones i sobre dones.

Tot el film descansa sobre el pilar de dues actrius que són dues nenes meravelloses davant la càmera. La gràcia de la representació prové de la mirada inesperadament clara i profunda de Frida –Laia Artigas– i la bondat neta de l’Anna –Paula Robles–. Darrere d’aquests personatges, el pare i la mare són en una altra dimensió.

Quan la vaig veure per primera vegada, vaig arrencar a plorar. És evident que parla d’un tema que em colpeix : la percepció de la mort en la infància. En la pel·lícula, tot el que sembla natural està perfectament elaborat, pensat, reflexionat. Vull dir que el guió, minimalista, estudia els més mínims detalls. Per exemple, el que jo veig com la manca de moral en el temps de la infantesa o com Frida, segons altres parers, actua com amb voluntat de poder. La novetat del film, cosa que ha estat escrita manta vegades, és la narració de la infància d’una nena –Frida– que ha perdut la mare traumàticament. L’argument, per tant, no es desenrotlla solament pel que es diu sinó especialment pel que es veu i se sent. Només en el desenllaç hi ha una conversa entre la mare adoptiva –la nova mare– i la nena traumatitzada que ajuda a desembussar el final del film.

Malgrat que la pel·lícula mostra una tragèdia íntima –la incomprensió d’una mort en la infància, quan el llenguatge està molt poc desenvolupat– la impressió de l’espectador és suavitzada amb l’esperança de la felicitat. La pel·lícula comença amb l’oclusió, la impossibilitat de plorar, la mirada espantada sobre el món, i acaba en el consol del plor. El desenllaç, al meu entendre, és una de les gràcies del film. És una demostració que els finals no han de ser pas grandiloqüents.

Altres detalls: la comunitat que li permet enarborar la senyera a Frida a la plaça del poble per la festa major mostra un reconeixement social en forma de mirada radiant que de primer no m’havia adonat.

La directora va afirmar que el film era un homenatge a la família adoptiva. Un homenatge a l’amor serè que el pare i la mare mostren per Frida, malgrat que ella faci entremaliadures i atzagaiades. Aquesta amor retornat en forma de film tendre i emocionant és una altra de les raons perquè estigui encara en cartellera.

Vaig pensar, primer, en l’evolució feliç de Frida: aquella mena de comprensió a batzegades de la mort de la mare biològica, però ara hi veig també el profund acte d’amor –amor sense retrets– que el film mostra envers els pares adoptius de Frida. Els nous pares –magnífics papers, tant un com l’altre!– mostren un aplom i una consistència que puc dir sense envermellir que són admirables. Una òpera prima com n’hi ha poques.