Dona, lliure i compromesa

La recent reedició per Rata de Paradisos oceànics, d’Aurora Bertrana, coincidint amb el 125 aniversari del naixement de l’autora, haurà contribuït a recuperar la memòria d’un nom propi una mica rara avis en el panorama literari català. El llibre, aparegut en 1930, aplega les cròniques d’una estada de tres anys a la Polinèsia, on havia acompanyat el seu marit suís, destinat en aquelles illes remotes per portar a terme una feina d’enginyeria.

Gairebé alhora, la Fundació Josep Irla acaba de publicar un quadernet titulat Aurora Bertrana, un esperit lliure i compromès, que repassa la trajectòria biogràfica, intel·lectual i política d’una escriptora qualificada de paradigma de dona moderna i independent, liberal i cosmopolita, avançada al seu temps, compromesa amb els ideals de la llibertat, la justícia social i la causa feminista.

Nascuda a Girona en 1892, filla de Prudenci Bertrana (autor de l’escandalosa novel·la Josafat i condemnat a sis mesos de presó en un consell de guerra per haver criticat els militars en un article de premsa), va estudiar música a Barcelona i començaria a tocar el violoncel en cafès de la rambla. Més endavant, es desplaça per continuar els estudis del referit instrument a Ginebra, on tocaria en un quartet clàssic i en un trio de jazz femenins. En aquella ciutat coneix el seu futur espòs, l’enginyer a qui seguiria fins als mars del Sud en el periple descrit al títol esmentat al principi. De fet, aquella noia inquieta s’havia estrenat en el món de les lletres enviant col·laboracions des de terres helvètiques al diari La Veu de Catalunya i redactant una primera novel·la, Edelweis, ambientada en escenaris alpins. Al seu retorn d’Oceania, seguirà viatjant i escrivint reportatges, com els recollits al volum El Marroc sensual i fanàtic, de 1936.

Cada vegada més coneguda per la seva faceta literària, Aurora Bertrana s’implica en la lluita en favor dels drets de les dones, dels drets socials i dels drets nacionals. En 1933 forma part de les llistes d’ERC en les eleccions al Congrés de Diputats i per pocs vots no obté l’acta. L’esclat de la guerra comporta la separació del seu marit, d’idees dretanes, i en 1938 marxa a l’exili, on les passa magres. Fins deu anys després no podrà tornar a Catalunya, reprendre la seva producció llibresca i recuperar un cert reconeixement popular poc abans de morir, en 1974.