Ordesa

S’ha descrit que un crític ha de saber determinar si una obra és bona o no ho és pas. Aquesta és la seua principal comesa. Al meu entendre, Ordesa és una bona obra, tot admetent que, com les pastilles prescrites pels metges, s’ha de llegir en dosis prudents, sense sobrepassar-se.

D’altra banda, és clarament una obra que deriva de la poesia de l’autor, Manuel Vilas, nascut a Barbastre. El rastre de l’epíleg amb poesies que són en l’òrbita mental i temàtica del llibre prou ho indiquen. L’evolució cap a la prosa fa guanyar, per insistència i profunditat, la força del seu llibre.

Des del romanticisme ençà, la pura sinceritat ha estat un valor diamantí que autors i crítics han valorat. Ordesa és un llibre sincer que indaga una complexa i sentida relació amb els pares. Més precisament, és un altre llibre sobre la pèrdua dels pares, emperò des de la perspectiva d’un home espanyol de classe baixa, o si ho volen, de classe mitjana-baixa. L’assumpte ha tingut exemples clàssics molt valuosos com ara La carta al pare, de Franz Kafka, però en el llibre de Vilas s’hi aprofundeix amb clàssic posat de poeta minaire mascarat que enfonsa el pic i la pala en l’escriptura de la pèrdua. La vàlua expressiva, lingüística, poètica, ha estat l’altre atot: Ordesa és un llibre clar, comprensible, recurrent, simfònic, diferent. Altrament, la capacitat de risc literari, en el sentit de separar-se dels camins fressats de les formes narratives, també ha estat subratllat per alguns crítics. El descarnament estilístic, molt acordat al tema que tracta: els fantasmes dels pares és un element nou en l’expressió literària.

Els equilibris, els excessos, certs prejudicis socials, les repeticions aplomades són també elements a tenir en compte en l’escandall d’una obra narrativa com Ordesa. Ordesa és un llibre desequilibrat –excessiu en la part final– només contrapuntat pel darrer capítol que entona un ingredient d’il·lusió que endolceix pàgines i pàgines de veritat sincera que té gust d’àcid i sal marina.

El lector sabrà que el crític ara ha d’explicar sumàriament l’argument del llibre. I això no obstant, l’argument és, com de costum, enganyós i simplificador. Ordesa és una indagació literària obsessiva –un enorme esforç d’escriptura– sobre el vincle de l’autor amb llurs pares. A diferència de Kafka, citat adés, Vilas entona una simfonia en què els herois tenen noms de músics i els adjectius adreçats a la mare són embolcallats de tendresa, malgrat que semblin dards punxeguts.

L’assumpte, com deuen haver endevinat, és beatament crucial i sovint cru per a tothom, especial per a aquells que hem perdut els pares. La mort, l’acabament, és un altre assumpte candent del llibre. El divorci –la vida d’un divorciat– també hi és expressat. I una idea d’Espanya, molt irritant per a un català, inclosa sense que li ho hagin preguntat.