Subtil intel·ligència

Fa poc s’ha publicat en català, traduïda bellament per Ferran Ràfols Gesa , la primera novel·la que l’admirat Vladimir Nabokov va escriure directament en anglès en 1941, any d’història sorollosa i combatent a les planes d’Europa, intitulada La veritable història de Sebastian Knight. Llegir-la, ben estirat al sofà en aquests dies freds de febrer, és comprendre que les novel·les de Nabokov són moltes impressions plaents alhora: transformació, curiositat, sorpresa, coneixement, fascinació, llenguatge, però, en els autors més refinats com ell, no necessàriament els més lliures, sinó aquells que refermen el valor acumulatiu de la cultura, les novel·les són moviments i accions subtils d’intel·ligència en una platja d’hivern; formes de remarcar un detall de llum viscuda; un somni conservat; un matís de pensament inadvertit; una tensió metafòrica d’estil de què cap companyia elèctrica et passarà factura; una broma teològica que has de rellegir per adonar-te’n.

Escrita en anglès en 1941, no podem ni sabem separar-ne l’experiència vital nord-americana de l’alè vigorós i mirada fina i distanciada sobre el seu passat europeu : França, Suïssa, Anglaterra... i sobre el mateix gènere novel·lesc que s’hi revela (Vicenç Pagès ha escrit que es pot entendre com una paròdia del subgènere biogràfic).

És en l’exili nord-americà que Nabokov escriurà les novel·les més cèlebres – Lolita és la que el lector recordarà més– però no podem deixar de pensar que és aquest exili nord-americà on el llevat fresc fa fermentar les seues millors novel·les. Com en Pere Calders, l’exili és saó de creació distinta i distanciada. Amplia els temes; n’adopta una nova perspectiva, nostàlgica i genèrica.

El pretext és la biografia beatament novel·lada d’un escriptor imaginat que sospitosament s’assembla prou al mateix Vladimir real, ara transmutat en narrador germanastre del tal Sebastian Knight. Un germanastre de pare, per si hi havia dubtes o preguntes: filiació de sang, però no completa. No pas germans. No Polinices, tampoc Caïm, ni Manuel Machado sinó un narrador conscient que admira un novel·lista d’obra magna, citada, expurgada de manuscrits imperfectes, però només imaginada –la millor possibilitat, a l’estil de certes novel·les d’Enrique Vila-Matas–. Com Cecília, d’Aigües encantades, la millor obra és la seua vida.

Vida secretiva, com totes. Vida resseguida, contada per mitjà dels altres. Res de diaris personals reescrits sinó recerques detectivesques, diaris anodins escrits per una vella dama russa, una infermera que confon el seu nom, vaguetats i confusions amb dones fonedisses. La veritable vida de Sebastian Knight és una subtil obra que demana un lector acostumat a llegir de tot, fervorosament enamorat de les paraules, d’aquells que pensen que escriure és la forma més fina de llegir. Dels que saben que llegir és una de les belles arts de la intel·ligència.