L'art d'esbravar-se

He estat llegint amb avidesa Com s’esbrava la mala llet, un recull de contes d’Antònia Carré-Pons.

La meua expectativa era llegir un volum que indagués en la vellesa que vaig entreveure en una determinada residència d’ancians. Des del meu punt de vista és un assumpte tan difícil de narrar com interessant. Confessaré al desvagat lector que mai vaig poder escriure una ratlla amb substància sobre l’assumpte. Trobo que és molt depriment, i trist. Per això l’escriptora d’aquest llibre posa èmfasi en el que s’ha anomenat l’humor negre o el retrat irònic.

El volum de relats, que és notòriament diferent del que l’autora havia anat escrivint abans, permet una lectura veloç, àvida, de tren de rodalies, sense gaires complicacions estilístiques ni tampoc excessives introspeccions psicològiques. Al meu entendre és un llibre que no cerca profunditats sinó complicitats en l’experiència. S’acontenta en la bromera de la superfície amarga; apunta una mica la salabror de la tercera edat sense enfonsar-s’hi. L’autora, seguint de lluny les pautes d’un realisme a la manera de l’Alice Munro, s’atreveix amb aquest tema bastant inexplorat i punxós amb una mirada que vol ser curiosa, directa i desacomplexada. No hi ha filigranes tècniques ni sucres ni simfonies patètiques. Antònia Carré-Pons apunta algunes contradiccions –com ara, com veiem els altres i llurs defectes però no ens veiem a nosaltres mateixos, amb les nostres limitacions–; observa algunes notes del natural com ara les relacions sexuals dels vells, les fidelitats que caduquen o les rebel·lions dels vells amb relació als seus fills joves. Incita a mirar certes interioritats de la vellesa en què no volem fixar-nos, com ara la mala hòstia reconcentrada d’alguns vells. En definitiva mira molt prim en els desenllaços, on sovint una frase lapidària resumeix una actitud substanciosa: no llegeixo novel·les, jo, per exemple, diu un personatge.

Són contes fets amb l’agilitat que atorga el del do de l’oportunitat, la punta justa de venjança, les ganes de desempallegar-se de les tensions. Antònia Carré-Pons no és una orfebre de l’estil ni tampoc una escriptora de frases subordinades fins a l’infinit ni tampoc s’embranca en successions temporals vertiginoses, més aviat és una observadora nerviosa que s’atura el moment abans del desenllaç. Una narradora que para atenció als detalls hiperbòlics, que passa rabent sobre l’escatologia i fa súrfing sobre aquesta època que anomenem tercera edat i algun altre eufemisme. Ara bé, penso que posseeix el coratge d’escriure sobre la senectut des de fora, amb algunes notes ben observades, però la mateixa intenció de no dibuixar grans personatges perfilats ni cercar valors suprems o escapades fantasioses li fan fer que no sigui pas un gran llibre. És un excel·lent llibre per llegir en els moments buits. Uns contes que tenen el do estrany de l’oportunitat.