Vivaldi: la melodia

Els romàntics van enterrar els compositors barrocs durant dos-cents anys, van menystenir Vivaldi com un proscrit fins que a mitjans del segle XX es va rescatar de l’ostracisme. Avui en dia, les seues Quatre estacions són unes de les melodies clàssiques més populars i conegudes del món. Potser perquè són fàcils i agradables, potser perquè són perfectes. Aquest és, de fet, el gran valor del compositor italià del barroc per excel·lència: la melodia.

Les seues òperes, més complexes i profundes que els concerts instrumentals, encara van trigar més a tornar a formar part del repertori habitual dels circuits. Entre la seua música religiosa, l’Stabat Mater es considera la seua obra més profunda. Els crítics no dubten a considerar que Bach, contemporani d’Antonio Vivaldi, és més complet, que arrisca més, que indaga en fórmules menys fàcils; i els que volen menystenir amb sornegueria el compositor del barroc italià per excel·lència, diran que Vivaldi va fer cinc-centes vegades el mateix concert. Que va repetir la mateixa fórmula com si es tractés d’un producte comercial, fent una analogia moderna. Però els qui són capaços d’entendre’l en tota la seua dimensió, confessen que això són crítiques estèrils, que Vivaldi pot prescindir de la complexitat harmònica perquè escriu les melodies perfectes. La llista d’aquesta setmana compila totes les obres instrumentals de Vivaldi, totes les que es coneixen fins ara. Interpretades per concertistes de tot el món i amb gravacions en estudi i en directe, aquesta llista de gairebé dues mil obres i unes noranta hores de música és una de les millors maneres d’entrar al món de la música barroca. Violins, violes, violoncels i contrabaixos: els instruments de corda duts a la seua màxima expressió i subtilesa. Si volen tenir Vivaldi a la butxaca, aquesta sens dubte és la seua llista ideal.