El traductor

Un atzar ha fet coincidir la mort de Joan Fontcuberta, traductor de l’alemany, i l’edició de Por de Stefan Zweig, probablement una de les seves últimes traduccions, publicades fa poc. Llegir és traduir, havia escrit Auden. Traduir és llegir amb doble profunditat, podem pensar nosaltres, que no hem traduït. Les traduccions d’ Stefan Zweig posseeixen l’aroma de les oracions construïdes amb un aplom sintàctic considerable: “La sacietat no turmenta pas menys que la fam, i la vida segura i sense perills que menava li desvetllà la curiositat de l’aventura.”

Les paraules traduïdes per Fontcuberta són segures, abstractes, ben vitaminades. Les hi hem d’agrair. Zweig comença la novel·la in media re: “Quan la senyora Irene baixà les escales del pis del seu amant, de sobte es tornà a sentir presa d’aquella por irracional.” El lector, doncs, sap amb què se les ha des de la tercera ratlla. No hi ha fuita d’energia: la por irracional. Un esperit pragmàtic governa la novel·la, tant en la forma com en el contingut. És esperit burgès racional? El temps de lectura per ordenar la vida tendra i familiar d’una dona jove casada de poc? Una obra moral?

és una novel·la fonamentada en un dispositiu que produeix un gir argumental que és previsible: un artifici que només funciona quan la sorpresa és efectiva. I nosaltres ja estem saciats de narracions amb girs d’aquest estil. Stefan Zweig va ser un eficaç professional de l’escriptura, llegit amb passió. Un novel·lista que calcula un relat no pas amb la voluntat de pintar la vida tal com és sinó com hauria de ser. Acarat a Dostoievski, Zweig és un novel·lista que casa amb un ideal d’harmonia conjugal, que s’atansa a l’abisme però no hi entra. Una ensaïmada de nata per als dinars del diumenge. La narració de les preocupacions mentals d’Irene produeixen una calmada sensació de bàlsam. I unes ganes boges d’oblidar el relat. El tràngol mental, llegit, ens asserena. Irene és un personatge encuriosit pel perill, per l’aventura, però el seu marit vetlla per ella. No hi ha veritats absolutes, hi ha el respecte per als altres. Per això em sembla que Por és un exemple menor però eficaç de la mestria de Zweig. Un exemple de veritat consoladora. Es basa en el costum de trobar cada matí el millor cafè a l’hora d’esmorzar.

Les tribulacions d’Irene són banals i petitburgeses. D’aquelles, però, que són capaces d’espatllar una vida. La visió del marit, a l’ombra, és protectora, comprensible només des de les fines dolçors de la burgesia alemanya de preguerra. Fugida de l’espai conjugal, Irene esdevé una Madame Bovary que el novel·lista redimeix. Una Nora de Casa de Nines que no se’n va de casa; una Mila de Solitud que retorna al braços càlids del marit bondadós, amb el riure de fons, un matí de primavera.

Irene és la darrera tendresa que ens ha lliurat el traductor Joan Fontcuberta.