Lady Bird

Arriba un dia que has d’escriure un article sobre els joves, com perpetrava l’ínclit Josep Pla, maleint el periodisme perquè havia d’escriure, si us plau per força, el seu article setmanal. Llavors, aquest articles, que eren molt llegits, se’ls feia traduir per un negre, els donava per a l’ Obra Completa, i els cobrava dues vegades, cosa gens menyspreable. A més, el format de llibre sempre tenia més pedigrí que no pas el de revista. Jo llegia aquests articles amb delectació quan els joves no disposàvem d’ Instagram.

M’he adonat que els volums vermells de Josep Pla corresponen a la mentalitat del fabricant de taps de suro. L’important era fabricar mercaderies, sigui taps de suro, sigui articles de diari. I vendre-les. L’argument que solia esgrimir Pla sobre el realisme –el gust de la realitat que equiparava amb la veritat– tenia la mateixa lògica: voleu una cosa més real, conclusiva i pràctica que els taps de suro que contenen les ampolles de vi i de cava?

La joventut, llavors, als anys seixanta, tenia un gran interès: apareixia per primera vegada en la vida social i política: els hippies i el maig del 68. Ara l’assumpte és un altre: has vist amb il·lusió una pel·lícula titulada Lady Bird en què es narra la vida sentimental d’una noieta nord-americana en un institut que deu d’assemblar-se al que hi ensenyo català, per bé que calgui canviar les creences religioses (al film és una escola catòlica, que a Amèrica és una excentricitat riallera) per la sòlida creença que l’institut és un lloc de relacions humanes, com una mena de casal de joves, amb horaris pautats i professors.

A l’institut del film, la cosa també és pareguda: s’hi plora molt, es canta algunes cançons en un escenari, i es va a ballar a les festes. El pare del film és un individu noquejat pel capitalisme i la mare, un magnífic exemple de dona que aixafa la criatura dolcíssima que és la noia protagonista.

Ja poden veure que el film retrata bastant exactament –ara en versió femenina– les estranyes vicissituds del jovent. No sembla que la joventut que retrata el film sigui en la línia de la màxima melancòlica que Pla recordava de Ruben Darío: “Juventud, divino tesoro, te vas para no volver!”

La joventut que retrata es basa en malentesos: les grans dificultats per atansar-se als nois, la dèria de follar, les dolces fantasies de classe social atrapada, l’amistat! Les dificultats de relació amb la mare; les ganes boges de marxar de la ciutat natal. La noia del film ha nascut a Sacramento, a la costa Oest i pretén tocar pirandó cap a la ciutat de Nova York, a la costa Est.

El que diferencia –substancialment– la joventut de Lady Bird i la que vaig viure jo mateix (ja em perdonaran la confidència) és aquesta tossuda idea d’acudir a una universitat fora de la vila natal i sortir-se’n. Jo vaig haver de conformar-me amb l’Estudi General de Lleida. El desig era Barcelona; el somni, la Sorbona de París. La vida, sempre tan pragmàtica, em va portar al claustre del Roser de Lleida!